algo de nubes
  • Màx:
  • Mín:

És Nessie? El Golem? Saturn? És el Nobel Cela!

Don Camilo José Cela, el gran nobel carpetovetònic, d'humanitat desbordant i nom de pizzeria, ataca el bilingüisme: diu que empobreix. Amb les maneres habituals, taxatiu i prepotent, afirma que conèixer llengües és bo només si es vol ser papa, o conserge o policia a Girona.

Però no se'l pot criticar. Prendre's seriosament les opinions de Cela seria com voler atacar els valors socials implícits en una novel·la de Flaubert o en una pel·lícula de John Ford. No és que Cela es pugui comparar a Flaubert o a Ford, no: Cela itself és comparable a una obra antiga, plena de valors estantissos, farcida de tòpics. D'una estrebada, du el lector a una altra època, anul·lant-li el sentit comú. Cela, el nobel, va ser escrit fa temps, com el monstre del Llac Ness, com el Golem "perdó, senyor C., per comparar-lo amb un mite jueu, però és que la sang estira", com el Minotaure o el geperut de Notre Dame. És Saturn després d'haver devorat el seu fill: no es pot fer cap valoració moral d'aquest fet, perquè, en realitat, totes les seves accions, les seves opinions, les varen escriure o imaginar un temps en què menjar-se els fills, com pegar la dona o matar-la si se la sorprenia al llit amb un altre, estava socialment justificat. Camilo José Cela va ser escrit en una època immemorial, abans fins i tot que algú digués que amb el català no es podia fer física quàntica.

També és un dinosaure, però no un dinosaure dels d'Spielberg. És com el Gozilla japonès, l'original, aquell de cartró-pedra que un temps devia espaoir els infants. Avui, el Nobel Cela, com el primer Gozilla, no pot provocar cap esglai, aquí.

El que és per partir a córrer és que aquesta novel·la polsosa sigui encara la veu d'un sector de la societat peninsular. Cela es converteix així de padrí que diu dois quan conta batalletes en nin maleducat que diu les veritats quan no convé. La veritat, per a la gent que representa, és aquella que CJC no es calla, però que la correcció política no recomana amollar en públic. És obvi que la gran majoria de la població monolingüe pensa que el bilingüisme empobreix. I molts bilingües, també.

Cela no és el bitxo rar. És la veu de la majoria emmascarada. Ara és qüestió que la minoria bilingüe torni a sentir vergonya de tenir una llengua pròpia i una altra d'imposada. És qüestió que tots aquests triïn, que en deixin una. I, matemàticament, els enemics de l'espanyol seran menys, així.

L'ideal seria que les opinions de Cela fossin com les tendències republicanes del fill d'Alan Alda a Tots diuen I love you, de Woody Allen. El pare està tota la pel·lícula preocupat perquè ell és demòcrata de tota la vida, activista i convençut. I li surt un fill republicà. Al final de la cinta, aquest té un mareig, se l'enduen a l'hospital i li descobreixen un tumor cerebral. Benigne, però un tumor al cap i a la fi. Quan li extirpen, renega de l'antiga tendència, deixa les americanes i les corbates i li torna el seny genètic, el de son pare. En el fons, aquesta idea és absurda i totalitària "«per no pensar com jo s'ha d'estar malalt», diu. Molt de Woody Allen, per altra banda. Però és tan divertida "si es pren amb sentit de l'humor" com inviable.

La Seguretat Social no guanyaria per TACs... I, per altra banda, qui vol reparar el cervell de Cela?

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris