algo de nubes
  • Màx: 11°
  • Mín:

No pensin

Mai no m'he acabat de recuperar ben bé del tot de l'esglai que ens va produir "a mi i als meus companys de curs de la Universitat de Barcelona" la primera vegada que en un examen de primer de llicenciatura, el catedràtic corresponent ens va ordenar de forma taxativa: «No piensen, escriban!». Nosaltres, que ens pensaven haver entrat, a la fi!, en el sacrosant recinte de la raó i per estudiar matemàtiques, per més senyes, no podíem creure el que les nostres orelles semblaven haver sentit. La contínua repetició de l'ordre ens va treure d'aquests dubtes, tot i que ens va endinsar en un de molt més profund, com era el de la nostra viabilitat com a candidats a aprovar els exàmens d'una assignatura en què ens estava vedat pensar, o si ho voleu més fi, uns exàmens pels quals estava contraindicat exercir una activitat tan bàsica com ordenar el que sabíem per donar-ho a conèixer, per escrit, a qui ens havia d'avaluar objectivament per aquests coneixements. La perplexitat que em va produir aquest contrasentit només ha estat igualada posteriorment quan un candidat a no-me'n-record-què bravejava en el seu currículum que escrivia i parlava l'anglès, encara que no el llegia. Difícil, no? Perquè un hom pot entendre que algú parli sense saber llegir, però jo no som capaç d'imaginar com algú pot escriure sense tenir capacitat per llegir el que escriu.

De fet, ara que ja fa molts anys que hem aprovat l'assignatura que els esmentava i a mesura que ens hem anat fet grans i, per consegüent, ens ha augmentat la tolerància, ensems que d'altres coses han minvat, en algun moment de debilitat hem cregut entendre el que ens volia transmetre el professor amb la seva desafortunada expressió (Com redimonis es pot no pensar en un examen?). La idea, simple per altra banda, era manifestar el fet que la tasca de pensar l'havíem d'haver exercida abans d'anar a l'examen. I tocàvem haver-ho fet tan bé i tan exhaustivament que l'examen havia d'esdevenir un bolcat mecànic, sense contemplacions, de tot allò que havíem interioritzat tant i tan bé en el procés d'estudi i reflexió consegüent. Dit altrament, ens venia a dir, que a l'examen havíem d'anar-hi «pensats i ben pensats», ben igual que a combregar un hom hi ha d'anar ben confessat. És clar que no tenc aquest professor com un model pedagògic a imitar, per aquesta i d'altres raons que ara no vénen al cas, però no em va quedar cap dubte que l'ordre taxativa de no pensar era més que res la seva personal manera de mostrar la seva preocupació pel nostre aprenentatge i, de retruc, pel nostre futur. Aquest professor estava equivocat en els seus plantejaments, fins al punt de ser fàcilment ridiculitzable, però també estava honestament preocupat pels seus alumnes i pels resultats de la seva tasca formativa. Des d'aquest punt de vista, tot i que no em pugui estar de fer alguna broma de tant en tant, el seu record em mereix una certa consideració. He de confessar que no puc dir el mateix d'altres professors que he tengut al llarg de la meva vida acadèmica. Més d'una vegada he manifestat en públic que havia topat amb dos tipus de professors, aquells que m'havien mostrat el que s'havia de fer i aquells que m'havien mostrat el que no s'havia de fer. I mai no he acabat de saber a quin dels dos grups devia més. Hi ha però, una tercera classe de professors, i són aquells que no són capaços de mostrar ni una cosa ni l'altra, com per exemple, aquells que obliden voluntàriament les restriccions a què estan sotmesos en tant que jutges objectius i imparcials de l'aprenentatge dels seus alumnes, fins al punt de fer servir l'avaluació com una miserable eina de revenja. Quan he topat amb algun d'aquests, tant a la universitat com a fora m'he pogut contenir amb prou feines la ràbia i la vergonya. Ràbia davant la injustícia, vergonya com a professor que som i que, per consegüent, corre el perill de ser considerat com un d'aquests.

Ja que no voldria que algú es pogués sentir ofès, acabaré com a les pel·lícules: malgrat el que pugui semblar, aquesta història del «no pensin» i les reflexions associades no estan inspirades en cap situació real més o manco pròxima. De fet, ben mirat, només podrien tenir-se per ofesos els que es puguin sentir al·ludits.

Vagi per ells, cas que n'hi hagi.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris