algo de nubes
  • Màx: 10°
  • Mín:

La mundialització i les identitats

Quan se diu que el procés de mundialització de les comunicacions, del mercat i de la cultura comporta necessàriament la dissolució gradual de les identitats nacionals, es fa una simplificació bastant discutible de l'evolució de les coses. En línies generals, la mundialització posa més en qüestió les estructures estatals "que són un marc econòmic sovint arbitrari" que no les comunitats culturals "que sempre representen segments cohesionats de mercat. Els espais de la nova situació mundial tendeixen a ser al mateix temps globals i locals perquè cadescú pot accedir directament des del seu espai local a un àmbit global de relació.

El problema sorgeix per la reacció ultranacionalista dels Estats "i sobretot els multiculturals", que pretenen accentuar els seus mecanismes de control cultural uniformista, a fi de compensar la pèrdua de poder que experimenten en altres terrenys, com l'econòmic o el militar. És divertit, per exemple, comprovar l'obsessió del govern espanyol per la unificació de l'ensenyament de les humanitats, a fi de dissenyar una identitat nacional única, al mateix temps que pretén desqualificar els afanys dels nacionalismes català, basc, gallec, que al capdavall simplement aspiren a aconseguir que es reconegui la realitat plurinacional de l'Estat.

Durant els vint anys de vigència de la Constitució, no sols hi ha hagut forces polítiques amb representació parlamentària que han afirmat la pluralitat de nacions de l'Estat, sinó que a Catalunya i a Euskadi aquestes forces han governat ininterrompudament. Potser seria qüestió de preguntar en nom de quin essencialisme uniformista es nega tan aferrissadament una relectura "o si cal una reescriptura" de la Carta Magna que assumeixi d'una vegada la realitat de les coses. No hi ha pitjor nacionalisme que el que nega la realitat i a més pretén decidir quina és la nació dels altres!

Les mateixes tecnologies de la informació i la comunicació, que fan possible un espai mundial de relacions econòmiques i culturals, no tenen per què funcionar a favor d'una sola llengua o d'unes poques llengües. Al contrari, mai com ara s'havia disposat d'uns mitjans tan poderosos per a afavorir el multilingüisme. Si les polítiques públiques facilitin que cada comunitat cultural sigui capaç de desenvolupar els sistemes necessaris de processament informàtic de la seva llengua, tothom podrà participar prou satisfactòriament en la nova cultura mundial. Afortunadament, Europa ha posat en marxa un programa per promoure una societat de la informació multilingüe, i diversos grups catalans hi participen.

Quin és, en canvi, el grau de multilingüisme que l'Estat segueix en la construcció de la societat de la informació? Ara per ara, sembla que només hi ha una sensibilitat interessada pel multilingüisme informàtic: el programa que oferia l'Agència Tributària per a la declaració d'impostos des de la seva pàgina web no sols era en castellà, català i gallec, sinó també en valencià.

Però en quina llengua funcionaran els serveis de la nova Infovia Plus que prepara Telefònica? M'agradaría equivocar-me i que no fos exclusivament en castellà. Deu ser que Espanya no participa de la política multilíngüe europea de la societat i de la informació? Per què han de ser nacionalistes tan sols els exclosos i no són acusats d'ultranacionalisme els excloents? Ja ho és ben cert, allò de la busca a l'ull de l'altre i la biga en el propi!

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris