algo de nubes
  • Màx: 22°
  • Mín: 21°
23°

Reconeixements i reconeixements

L'artista no es basta per a acabar de produir l'obra d'art: qui acaba aquesta és sempre l'espectador que la contempla i la valora. Exactament el mateix succeeix amb l'obra literària, per descomptat. El text literari ha de ser reconegut com a tal. Si no hi ha aquest reconeixement, aquesta mena d'acceptació "per limitada que sigui" no hi haurà obra. És en aquest sentit que tot escriptor necessita esser reconegut. Tanmateix, cal diferenciar bé el reconeixement de l'obra, la lectura del text "del tot imprescindible" de l'eventual reconeixement del seu autor, que és un afer més aviat social "però en el sentit més superficial de la paraula", menys decisiu.

El que és realment vital és el reconeixement de l'obra, la seva lectura en el ple sentit d'aquest mot: la seva lectura creadora. Perquè, per estrany que soni, el lector «crea» l'obra que llegeix, o, més exactament, l'acaba de crear. Per tampoc importa massa que tot això requereixi algun temps, o fins i tot molt de temps. De fet, la recognició de l'obra plàstica o de l'obra narrativa sol esser molt més ràpida "quasi diríem immediata" que la recognició d'un poema. La poesia fa feina molt més lentament que la novel·la, necessita molt de més temps per arribar a l'eventual lector. Però que la poesia de Poe o de Rimbaud no hagi estat plenament reconeguda, o acceptada com a tal, fins després de la mort dels seus autors, quina importància té?

Quant al reconeixement col·lectiu o grupal de l'autor, ningú ha dit mai que sigui una condició indispensable per a la seva feina. El cas de Van Gogh resulta paradigmàtic en aquest terreny. També podríem esmentar el cas de Kafka, o el de Pessoa, o el de Hopkins, o el d'Emily Dickinson, o els de tants d'altres.

Resulta, doncs, paradoxalment, que si l'obra necessita el reconeixement per a perfer-se, per a acabar-se realment, al seu autor li basta amb posar-la a la disposició del públic, no necessita realment de cap reconeixement especial envers la seva eventual capacitat creadora.

Naturalment, això no vol dir en absolut que aquest reconeixement no pugui ajudar"li, i molt, en la pràctica del seu rar ofici, especialment si el fet es produeix d'hora, quan comença a picar pedra, quan comença la seva comesa. Seria ben absurd de menystenir la funcionalitat del poderós estímul que pot suposar el reconeixement col·lectiu "ni que sigui de l'Establishment cultural" de la capacitat de l'individu que comença. Però també és igualment cert que, lògicament, una tal reconeixença no garanteix la qualitat de l'obra futura. Així com també que els estímuls importants, realment operatius, s'han de rebre abans dels quaranta anys, com a molt tard.

S'hagi fet a l'hora que sigui, una altra cosa és, també, la funcionalitat de cara a la mateixa col·lectivitat d'aquest reconeixement adreçat a l'autor. És obvi que una cultura es va ampliant, a poc a poc, mitjançant aquesta progressiva avaluació o reconeixement d'aquells que hi contribueixen. Sense que aquesta presa de consciència col·lectiva sigui, tanmateix, determinant per a la contribució de l'escriptor. Si el reconeixement pot dir-se que determina l'obra, cap reconeixement no determina l'autor. En definitiva, l'escriptor no té perquè viure en el millor dels mons possibles.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris