cielo claro
  • Màx: 29°
  • Mín: 26°
26°

Una llengua normal

Divendres passat ens assabentàrem de la detenció d'en Tomeu Martí i de dos joves més per membres de la Policia «Nacional» per parlar català i no voler canviar al castellà. Feia temps que no sentíem notícies de casos tan clars com aquest de repressió de la llengua catalana pels guardians de l'intocable Imperio Español.

Això és perquè, en realitat, el català ja ha estat reprimit. Només s'han de reprimir les llengües fortes (Jordi Solé-Camardons), les que són usades per la gran majoria de la població en la major part de les situacions. El català, però, després de segles de repressió que començà amb els àustries, continuà amb els borbons i que va ser especialment dura en època franquista, ja no es pot considerar una llengua forta. Ha sobreviscut, però ha quedat ben tocada, deteriorada, apallissada... Els seus parlants han interioritzat un sentiment de vençuts, de poble que ha de «retre homenatge» al poble vencedor, i coven la idea falsa que la seva llengua pròpia és de segon ordre, «pagesa», minoritària... Molts d'ells, com que no els agrada ser del bàndol dels perdedors o estar en minoria es volen identificar amb els guanyadors, la majoria; amb la llengua dominant, la de l'Imperio. Molts, simplement, tenen por de l'enfrontament; abans de veure's involucrats en el conflicte lingüístic més ínfim, es passen al castellà.

És a dir, que la nostra llengua ha estat vençuda, encara que no morta. Ja no és necessari reprimir-la. N'hi ha prou amb no protegir-la. Si no ens esforçam per parlar-la sempre i correctament, procurant evitar al màxim les interferències del castellà, veurem com serà progressivament substituïda pel castellà fins a la seva total anul·lació.

El cas del català es podria comparar amb el d'una persona que ha estat brutalment agredida i no es pot valer per ella mateixa. Si ens la trobam, no l'ajudam i, finalment, mor, el culpable serà, en primer lloc, l'agressor, però també nosaltres per omissió del deure d'ajudar-la.

Si el català encara no ha mort és gràcies als que l'empren i li donen vida, als que no es cansen de defensar-lo, els mateixos que sovint són acusats de radicals, els que li són sempre fidels tot i exposar-se a ser detinguts. En canvi, no deu res als que ignoren, volen amagar o neguen el conflicte.

Senyors, d'aquesta manera no anam enlloc! Ens hem de sensibilitzar. No hem de menysprear l'esforç d'en Tomeu i d'altres com ell, hem de seguir el seu exemple, practicar la fidelitat lingüística i facilitar la integració dels castellanopalants i dels altres no catalanoparlants. Hem de pensar, també, que si no tinguéssim tanta por de ser minoria, ja no ho seríem. Automàticament passaríem a ser majoria (en el nostre territori).

Si tots hi posam una mica de la nostra part, el català, la llengua pròpia de Mallorca, arribarà a ser una llengua normal. Si no, no.

Margalida Seguí. Palma

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris