cielo claro
  • Màx: 16°
  • Mín: 15°
18°

El sergent, el ministre i l'adroguer

El sergent Miravete ha tengut la mala sort de no ser jutjat per un jurat i un tribunal d'aquests que surten a les pel·lícules americanes. I no és que aquest especimen aberrant de la condició humana es mereixi gaires consideracions, però és ben segur que un bon misser hauria trobat un caramull d'atenuants per exonerar-lo del seu crim estúpid davant un jurat sensible. El sergent Miravete, poc després d'haver-se carregat un soldat, amb mitja gatera, però amb els galons sencers, li va fotre un tir a un caporal jovenet que no va saber escapolir-se d'una situació límit on només importava qui tenia més collons. L'exèrcit inculca aquests valors suprems en la tropa, i basta llegir l'abundosa literatura que s'hi ha acostat per comprovar-ho. «Hay que tenerlos pequeños y pegados al culo, como los leones», record que diu un capità en una novel·la de Blai Bonet. Un militar no és creïble si no amolla una apologia del coratge irresponsable. I la història real tampoc no fa curt. Les novatades cruels i perilloses consentides pels oficials (encara són fresques les tortures de la COE 101 de Palma, protagonitzades per un alferes), les cançons que qualifiquen la tropa de «novia de la muerte» o la imatge corsària i tarada de legionaris com el general Millán Astray (que era capaç de resumir el seu projecte vital en un crit: «Viva la muerte!») són suficients per saber quin peu calça la milícia. En aquest ambient, qualsevol discapacitat agressiu pot arribar a excel·lir en el servei a la pàtria o en la criminalitat. El sergent Miravete i l'alcohol varen disparar la pistola assassina, però qui la va carregar? L'exècit, d'acord amb el seu privilegi de no haver de donar compte a la societat civil, perquè se sap part s'erigeix en jutge, condemnarà (presumptament) el cabo i, amb aquesta condemna, quedarà net de culpa (la primera mort no va ser suficient per desencadenar aquest procés de trobar un cap de turc). Les forces armades, recodem-ho, no han tengut transició democràtica: cap oficial lleial a la República no es va reincorporar a l'exèrcit després de la dictadura. Dels dos exèrcits igualment espanyols que s'enfrontaren el 36, només el guanyador ha perdurat fins avui, i això li impedeix ser, com pretén, una representació de tota la societat. Les forces armades, al meu entendre, no s'han sentit mai al servei de l'estat, no s'han considerat mai el braç armat del poder democràtic, sinó la seva espinada. És ben hora de fer penetrar els valors civils dins els quaters i prevenir futurs «accidents». Fa falta un comodor Perry que rompi l'aïllament d'aquells que encara es pensen ser un estat dins l'estat. Fins ara no s'ha fet gran cosa. Les foces armades no depenen més que aparentment del poder civil. Com va afirmar Arzalluz, qui influeix en el govern espanyol és l'exèrcit i la Guàrdia Civil, i no ETA en el govern basc. El primer civil que va ser ministre de Defensa, diuen, va aconseguir ser-ho perquè havia quedat molt bé amb les senyores dels generals. Varen quedar baves amb els rams de flors, obsequi del batle socialista que organitzava la desfilada militar. La idea, certament brillant, sembla que va ser de l'amo de l'adrogueria del seu barri, Sarrià. Altrament no s'explicaria que l'adroguer hagués arribat a ser un alt càrrec del ministeri. I, per acabar, sembla que encara ara el ministre de Defensa no és designat per procediments normals. O és normal que el PP faci ministre un alt càrrec del PSOE?

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris