cielo claro
  • Màx:
  • Mín:

Albert Casasnovas (1929-1998)

«Fraternitat de l'ànima, que no de la sang». El vers és de Miquel Costa i Llobera, i jo el vaig sentir moltes vegades en boca d'Albert Casasnovas, el que fou rector de la parròquia de Son Ferriol entre els anys 1961 i 1969, i que dimarts passat féu el viatge definitiu cap a les dolces estances en les quals ell creia. No tenc memòria a bastament per poder citar el primer dia que el vaig conèixer, però sí per poder assegurar que em vaig enlluernar ben aviat amb la seva proposta. Es tractava de viure el cristianisme d'una manera distinta on l'amor estigués part per damunt tot. Un amor que s'havia de començar a demostrar "deia" amb l'amistat. Res no hi podia haver millor que l'amistat. L'amor i l'amistat que predicava eren clarament d'arrel platònica. Dit altrament: havien de produir els efectes que volia el filòsof grec: la millorança de la persona estimada i la millorança espiritual del que estima. Havíem d'aprendre, idò, a ser amics, o almenys, a ser millor amics del que érem. En aquest procés d'aprenentatge era indispensable conèixer la persona a la qual volia estimar. A la persona de la qual volíem convertir-nos en amics. I calia parlar, hores i més hores, fins que l'ànima nostra i la de l'amic no tenguéssin secrets. Si naixia l'amistat Déu es feia immediatament present.

La proposta era realment seductora i més si venia acompanyada d'una valoració del grup social al qual pertanyíem els meus amics i jo: els joves. Són també de Costa "ara n'estic ben segur" aquells altres versos que també tant agradaven i tant citava el pare Albert: «Per què mai té tal encant/ com mig oberta la flor?/... Per què és tot més agradós/ quan encara és poncella/... Poncella, esperança, aubada/ sou aquí baix lo millor,/ perquè la vall de dolor/ no és lloc de cosa acabada.» És clar que nosaltres ens sentíem poncella, esperança, aubada. I tot plegat resultava absolutament engrescador.

Si la proposta espiritual era atractiva, més encara ho era la concreció: per poder practicar l'amistat, la conversa, la coneixença mútua calia estar moltes hores junts. I n'hi passàvem d'hores junts. a la rectoria, parlant, discutint, projectant. El món i el país havien progressat i alguns factors tècnics ens ajudaven a conèixer noves idees i sentiments. El pick-up en primer lloc. Gràcies a ell varen poder seguir aquell moviment que tant ens va tocar el viu i que fou la nova cançó: Espinàs, Serrat, El Duo Ausonia, Els Quatre d'Assís, Quico Pi de la Serra, Raimon. Però no sols el pick-up, també els mitjans de locomoció: la Vespa i, després, el Sis-cents. La Vespa de n'Albert que no va poder resistir les maniobres mitjançat les quals en Joan Coll ens volia demostrar que no havia estat, com deien, dissenyada per a dones i capellans, sinó per a fer motocròs!. I el Sis-cents, un cotxe que va contribuir si no a la llibertat "el règim no estava per a bromes" sí al manco al seu succedani que és la mobilitat. Mai no s'ha inventat un cotxe tan propici per a la conversa tranquil·la, per a la confidència amical o per anar a la gran aventura que significava una revetla a un poble allunyat.

No sols hi hagué, en aquells anys, canvis tècnics. N'hi hagué també de pedagògics. Alguns d'aquests en el Seminari Diocesà. Gràcies a aquests canvis els dissabtes compareixien alguns diaques "Miquel Orell, Joan Suñer Gual..." que venien a veure com es feia l'apostolat "vaja una paraula poc afortunada!" a una parròquia. Els diaques d'aquells temps enriquiren la nostra convivència i amb ells s'incorporaren noves idees i nous sentiments vehiculats gairebé sempre per la música. Record especialment les versions de Crel, que havia traduït la mare de Pep Arbona i que interpretava Jaume Matas: «El vells», «Ne me quitte pas».

Tanmateix, el nostre món no era més que una part de les obligacions que com a rector de la parròquia tenia Albert Casasnovas. N'hi havia lògicament unes altres. El culte i l'acabament d'una obra "el temple parroquial" que havia començat D. Bartomeu Munar i que ara calia rematar. Convertir-lo en un lloc adient per celebrar-hi funcions de caire espiritual. Li vaig sentir dir a Albert que la major virtut que tenia l'edifici era allò que no tenia: el buit. I que calia preservar aquest espai on no hi havia res: que calia "un verb que havíem après dels llavis de Lluís Llach i que repetíem" no omplir l'església de sants i purissimes. Algun sant, tanmateix, hi havia d'haver i hi vaig assistir a com era encomanada una estàtua de Sant Antoni a un jove escultor amic d'en Tomàs de ses Déu. La veritat és que quan va arribar no ens va agradar gaire, i el pitjor fou que l'escultura no cabia en la capelleta que hi havia sobre el portal major de l'església. D. Albert va dir que ja parlaria amb el mestre d'obres i que la farien més gran, la capelleta. Fou en aquell moment on vaig escoltar la primera gran crítica d'art de la meva vida: en Sebastià Sánchez quan va sentir la proposta va dir que de cap de les maneres: que la capelleta estava perfecta, que el que havia de fer l'escultor era retocar i acurçar Sant Antoni. Acurçau Sant Antoni! i no toqueu la capelleta exclamava amb cara de pocs amics.

Posar l'església a punt perquè hi poqués haver vida espiritual i formar un jardí "un locus amoenus" que convidàs a la conversa no foren les úniques activitats constructores del pare Albert. Hi hagué, des dels primers anys, dins el seu cap un projecte tan transcendent com el de l'església: fer un Institut. Albert Casasnovas sempre cregué que el millor que podia fer per a la gent era oferir la possibilitat d'augmentar el seu coneixement, la seva cultura, l'educació. La viabilitat econòmica del projecte li llevà la son més de dues vegades. Va poder, finalment, comprar el solar i el seu despatx es convertí en una mena d'estudi d'arquitecte on el pare Albert recollia les idees que els diversos professionals li proposaven. I al costat dels plànols, els diaris, els marges del qual omplia frenèticament de números. Tant que nosaltres en fèiem befa contínua. Eren, òbviament, càlculs sobre com es podrien pagar els interessos i redimir la mota del que caldria demanar per dur endavant el que era només un projecte. D. Albert hagué de marxar abans que l'Institut "així sempre l'hem anomenat els ferriolers, encara que administrativament fos un Col·legi i fos una realitat. La idea original fou seva i les persones que s'ocuparen de transformar aquella il·lusió en realitat sempre es declararen continuadors seus.

No tot foren roses durant aquells anys de 1961 al 1969 en què Albert Casasnovas estigué de rector a Son Ferriol. Hi hagué també "la vida és així" ferides i dolors. Hi va mancar intel·ligència, comprensió, prudència i realisme. De la estada d'Albert Cassasnovas a Son Ferriol hi queden moltes petjades. Algunes són ben tangibles, altres, les que conservam dins la nostra ànima, semblen menys visibles, però són igualment inesborrables. Són sentiments, idees i creences que ens va empeltar dins el nostre cervell "dir cor podria semblar una mica cursi" i que marcaren definitivament la nostra personalitat. Un grapat de cervells, o de cors, que aran sagnen "ho sé cert" per la seva absència definitiva.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris