algo de nubes
  • Màx:
  • Mín:

Els banquers i els béns comunitaris

M'assabent que els psicòlegs han ideat una terapèutica encaminada a descarregar la mala consciència dels banquers quan, per cap d'any, sumen els beneficis que han aconseguit. Històricament tenen fama de gasius i d'insolidaris, els banquers. Jo recomanaria, als més escrupolosos del gremi, que abans de comptar els calés llegissin El banquer anarquista de Pessoa. Ignor si en acabar la lectura, són cinquanta pàgines de no res, creurien en la possibilitat real que un banquer pugui ésser banquer i anarquista alhora, però és ben segur que entre suma i suma haurien llegit quelcom d'intel·ligent. D'altra banda, Pessoa "tan reaccionari com vulgueu" toca de peus a terra amb el seu raonament. L'anarquista és individualista de mena. I l'individualisme permet dissenyar una ideologia a mida de la pròpia consciència. Amb Pessoa assegut en els consells d'administració de les grans empreses bancàries, la moderna psicologia no hi hauria tingut cabuda. De tota manera els banquers d'ara mateix s'esforcen per canviar el seu look tradicional. Pos la ràdio del cotxe i em sorprèn favorablement un anunci de Caja Madrid. Una veu càlida em diu (i diu a tots els que l'escolten), que Caja Madrid sap que hi ha pedres que tenen moltes coses a dir-nos, i a posta inverteix part dels seus beneficis en la restauració de monuments que el pas del temps ha deteriorat, com són ara les murades d'Àvila i l'Alhambra de Granada. Així que tenc motiu per a alegrar-me. Constat, amb sorpresa, que Caja Madrid no sols pretén canviar-me duros per quatre pessetes, sinó que amb els seus propis doblers fa aquelles coses que tots els que no en tenim deim que faríem si en tenguéssim. Immediatament pens que aquells clients de l'esmentada caixa que escolten l'anunci deuen experimentar un orgull ben legítim de contribuir a la protecció i millora del patrimoni col·lectiu i, en conseqüència, se senten una mica més solidaris amb l'empresa que els administra els cabals. A Mallorca, Sa Nostra, la Caixa i Banca March ens han donat peu a pensar que les entitats bancàries ja no són un escanyapobres i que es constitueixen, de cara al futur immediat, en un ens del tot imprescindible dins el model de societat occidental. Els clients els traspassen responsabilitats que inicialment eren alienes als seus objectius primordials, com és ara la de vetlar per l'equilibri econòmic, l'estabilitat social i la protecció de la cultura. És a dir, entre l'opinió pública hi ha un ressorgiment del florentinisme, cosa que les famílies bancàries haurien de saber copsar en bé de tots i del seu propi negoci. La campanya publicitària més rendible que pot fer, ara per ara, un banc o una caixa, consisteix a donar a conèixer la seva capacitat d'inversió social, sigui en aspectes esportius, culturals o d'esbarjo. Els financers més agosarats ja ho han pogut constatar. Amb motiu del bicentenari dels Estats Units, American Express va prendre la iniciativa de restaurar l'estàtua de la Llibertat. I llegesc en una revista d'economia, que les empreses espanyoles inverteixen vint mil milions anuals en promoció social. Això que els experts en diuen màrqueting social corporatiu permet, a les empreses, establir corrents de simpatia amb uns clients anònims, que es tradueixen, a curt termini, en vincles de negoci. Rarament els ciutadans de cultura mitjana i alta depositen la seva confiança en una entitat bancària determinada pel sol fet que els ofereixi un producte en unes condicions molt més beneficioses que les restants. Entre altres raons, perquè tal cosa no pot ésser. Els marges de benefici dels bancs són, actualment, tan ajustats, que tots es veuen obligats a oferir productes consemblants. En aquestes circumstàncies, el client té ben clar allò que li convé. Treballa amb l'entitat que li dispensa un tracte més acurat. I amb la que li demostra que de cada deu duros de benefici, en té un per invertir en béns comunitaris.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris