cielo claro
  • Màx: 25°
  • Mín: 24°
23°

La senyora Lucía i el xarampió

Esperava la seva compareixença pública. Generalment, les esposes dels dictadors són una mica més immorals que ells mateixos. Els dictadors es presenten als ulls de tothom amb els atributs del cavall de Neró i poca cosa més. Les esposes dels dictadors, en canvi, usen pell de xot. En conseqüència són discretes i es mouen entre bastidors, però quan les coses no rutllen a favor del seu marit, posen cara de Dolorosa i surten al balcó a provocar saetas. Ara mateix, la senyora Lucía Hiriart posa una carona de pena que no la superaria ni si baixàs del Gòlgota. Tot el dolor del món és per a ella. Em recorda una altra primera dama, la senyora Carmen Polo, que, en morir Franco, va donar mostres d'un dolor tan digne que tots els periòdics de l'Estat li dedicaren una fotografia a la primera pàgina. El titular era idèntic, «el dolor de la señora», cosa que em fa pensar que qualque voluntat poderosa ho havia decidit. És igual, perquè el missatge va fer diana i tot l'Estat es va commoure.

Donats com som, a deixar-nos arrossegar per l'emotivitat espontània, o espontània en aparença, oblidàrem que hi havia cinc mares que portaven dos mesos de plor, perquè Franco no havia volgut commutar la pena de mort dels seus fills. La vigília d'aquell dia de setembre que afusellaren els cinc joves, diuen que des del Vaticà demanaren clemència i, atès que la petició es va cursar a altes hores de la matinada, la senyora Carmen no considerà oportú despertar el seu espòs per atendre l'emissari. Supòs que la senyora Lucía Hiriart va rebre moltes crides al perdó, i no en va atendre cap. Fins i tot és possible que en parar a casa per a recarregar les piles, el general Pinochet trobàs tota la comprensió del món per part de la senyora Lucía. Els dictadors són el cavall de Neró. És a dir, molt poca cosa per ells mateixos. Actuen talment teresetes, i van en una direcció o l'altra segons la voluntat dels que mouen els fils. Cal pensar que la senyora Lucía els movia de tant en tant, els fils. Si més no, allò de «Augusto que bien puestos los tienes» li deia ella, i ningú més que ella. Ho afirm des de l'experiència que suposa haver sobreviscut una dictadura de signe matriarcal. Si Franco no hagués rebut l'encoratjament constant de la senyora Carmen, és possible que no hagués enviat tanta de gent al paredó. La dreta xilena no se'n pot avenir dels aires de festa que recorren Espanya d'ençà que sabem que Garzón vol engarjolar Pinochet. Al cap i a la fi, d'assassinats polítics n'hi ha un cabàs cada mes arreu del món, i l'opinió pública no es commou gaire ni per les matances d'Obiang a Guinea ni per les de Milosevich a Iugoslàvia. La raó d'un comportament tan distint és força senzilla. Pinochet té massa similituds amb Franco, perquè quan Garzón ha demostrat que es pot parar els peus a un dictador, els espanyols no alliberassin del seu subconscient el sentiment de frustració que els provocà la transició democràtica. El setanta-cinc, Garzón encara prenia Cola-Cao, i l'esquerra va tirar terra damunt els seus morts. L'únic que demanava explicacions era Líster, un xiroi. Ningú més no va obrir boca. A posta la senyora Carmen morí al llit quan Déu es va dignar a dur-la-se'n, i la seva néta, Carmencita, es dedica a la compra de bous amb Miguel Bosé (un Dominguín, un parent de rojos). La detenció de Pinochet ha despertat, aquí, l'odi a Franco. Pinochet era a Franco, el que la senyora Lucía és a la senyora Carmen. Per això les llàgrimes de la senyora Lucía no ens commouen. Ens commogueren les de la senyora Carmen. Ja hem passat el xarampió.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris