algo de nubes
  • Màx:
  • Mín:

De declaracions i nacions

De bell nou la tensió entre dues maneres de veure l'articulació política de l'Estat espanyol es troba d'actualitat. La política espanyola és l'arena on es troben dues concepcion oposades. A un cantó hi ha l'espanyolisme integrista a l'altre el nacionalisme democràtic. Les Declaracions de Barcelona i de Vitòria, ara la de Santiago, plantegen un estat de coses que és evident, no fan més que recollir la realitat tal com és, i a partir d'ella fer una proposta de diàleg. Un diàleg que s'estableix a partir d'una reflexió interna sobre el que ha estat el procés autonòmic. El PNB, CiU i BNG han plantejat allò que és obvi: s'ha de superar l'etapa de la reivindicació bilateral, de la negociació per a petits increments competencials o de financiació, per tal de plantejar un canvi qualitatiu que més que representar un trencament amb allò que ha significat la transició n'implica la seva superació democràtica.

El problema és que aquesta proposta no s'ha volgut entendre, els partits estatalistes no han volgut recollir el guant, no han vist la proposta de diàleg que conté l'acció política del nacionalisme democràtic català, basc i gallec. Perquè, quina és la primera premissa per a què existeixi una possibilitat de diàleg? És evident que perquè sigui possible el diàleg s'ha de produir un reconeixement respectiu de l'entitat de cada part. Això tan elemental és el que no es produeix encara. La classe política espanyola i els mitjans de comunicació espanyols viuen al marge per complet d'una possibilitat de comprensió de les realitats nacionals no castellanes. Contínuament es dediquen a crear i mantenir un clixé fals i demagògic sobre els nacionalistes bascs i catalans.

L'autodeterminació, el federalisme, el confederalisme, la reforma de la Constitució, són formes polítiques que en el cas del nacionalisme democràtic es presenten a partir d'una premissa bàsica: la necessitat de reconèixer el caràcter plurinacional de l'Estat espanyol i deduir-ne conseqüències. Això és el que no es produeix de banda de les forces polítiques espanyoles.

A tall d'exemple tenim la mesquina actitud del PP i el PSOE en el Congrés de Diputats impedint que el text de l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears reconegués el nostre caràcter de nacionalitat històrica, proposant un text ambigu que ens deixa al mateix nivell de la darrera regió espanyola. I arribant, fins i tot, a falsejar la notícia com si incorporassin un element positiu al text estatutari! Cal dir a la senyora Cava de Llano que l'opinió pública balear no és tan fàcil d'enganar com es creuen els propagandistes del PP.

El debat està plantejat i es continuarà plantejant. Són dues maneres molt diferentes de veure la participació dels ciutadans a la política, la democràcia i el paper articulador de la societat civil. Mentre els plantejaments dels nacionalistes són de plena conseqüència democràtica, d'acord amb el disseny progressista d'una Europa dels ciutadans, la resposta de personatges com Borrell o Mayor Oreja sembla sorgida del túnel del reaccionarisme espanyol més clàssic. Com si la política espanyola fos víctima de les seves pròpies obsessions, incapaç de trencar amb les cadenes d'un nacionalisme d'agressió que la fa estèril i la manté en un estat de permanent raquitisme democràtic. Avui la modernitat política, la visió progressista de l'estat, la incorporació de components de democràcia avançada a la política, passa per les posicions del nacionalisme democràtic. Els Guerra, Anguiuta, Borrell, Aznar i González són figues d'un altre paner.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris