algo de nubes
  • Màx: 29°
  • Mín: 28°
29°

Com si fos un conte de fades

No se sap ben bé on, hi havia una illa edènica: l'aigua gotellinava a voler, el sol brescava la terra amb una melosa llepada calorífica; els aucells, de vàries músiques, puntejaven l'atmosfera amb intermitències cromàtiques i evacuaven, quan ho feien "car eren ben polits i amants de teràpies naturistes", uns filaments, nectarosos i ensucrats, que embogien els habitants. S'hi congriaven, tot i que encara, per als científics, és un enigma per desxifrar, roses paradisíaques i mates desclassificadores. Però tenien altres plaers més espirituals: eren generosos i hospitalaris, tant que des d'altres indrets no tan privilegiats hi acudia una corrua de gent a la recerca d'una mena de relax tan profitós i vivificant que la majoria hi mudava la pell, si més no la del nas; d'altres, s'ho prenien més a la valenta, hi posaven més ímpetu, eren els kuligan's relax players.

Potser perquè tota la vida havien estat sols, s'hi encaterinaren, amb els forasters. Per afavorir-los els acoblaments, els jocs de rol i altres foteses, idearen un sistema de clapers de material sintètic, bé, ben bé sintètic no ho era, prefabricat en deien. Els vergers, abans selvàtics i primitius, ara començaren a dissenyar com unes cintes de cel·lofana dura per on hi transitaven a totes hores en estranyes fileres, com si practicassin un ritual atàvic. Tant els degué pujar la sang a la cresta que, fins i tot, els ferrers es posaren a dirigir l'educació.

Tanmateix, la cosa més meravellosa era el seu sistema de govern. Semblava que no n'hi havia. Una flaire de canyella guiava els seus bioritmes i si algú es desbandava, una mena de gurú que encarnava les essències tribals n'augmentava la dosi fins a retornar-los l'homogeneïtat perduda. Però vet ací que un dia, hom no sap per quin forat negre, la flaire de canyella s'esvaí i la solera fou feble i no aguantà el pes de la discòrdia per veure qui havia de manxar i amb quina flaire s'havia de fer levitar la població. En aquest lapsus d'orfandat, els habitants de l'illa edènica començaren a dubtar de si totes aquelles llorigueres amb què havien enrandat la costa no eren altra cosa que un niu de brutor, el sifó d'una claveguera que els impedia arrebossar-se de cristal·lines aigües; i es cansaren de constrènyer-se i col·lapsar-se per les cintes de cel·lofana per no arribar mai a enlloc ni d'hora; i se n'adonaren que l'aigua dolça s'acabava...

Però un duet de nom belicós, "l'havien triat, obrint una gramàtica d'una llengua forània però imperial, dins el paradigma del verb matar (mato, matas, mata...)", comença a tornar a manxar l'orgue i, després d'un inici gris, regalaren als súbdits unes simfonies tot revivificant-los l'harmonia perduda. Després d'un esforç titànic esmerçat en una d'elles "Tocata i fuga d'una desclassificació, n'era el títol", la segona persona "sempre és la que toca fer-se visible, encarnar-se en rostre humà, retratar-se" es tombà a fer horeta a l'ombra i es descordà els calçons. Tothom sospita que unes, si no princeses, sí altres senyories encantades en forma de papallones o de marietes bisques, tot confonent-la amb un pistil, s'arrambaren a la molt honorable verga i li feren una clintoniana "etnòlegs prestigiosos mantenen dures pugnes acadèmiques sobre el significat exacte del neologisme" libació. En descloscar-se-li l'orgasme el somnolent dignatari exclamà en una primera persona majestàtica: «Ho tenim tot per aconseguir-ho tot».

P.S. Diuen les cròniques que la primera persona del binomi ho apuntà en una llibreta de tapes vangalianes i a sota hi brodà amb lletres de punt de creueta: «Principi filosòfic de la nova època».

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris