nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 16°
17°

Unamuno

No vull deixar passar l'avinentesa que ens ofereix la memòria del noranta-vuit sense fer una referència agraïda a un dels mestres que més han influït en la meva manera de viure i veure el món. Em referesc a D. Miguel de Unamuno, representant típic d'aquella generació que pren precisament el nom de l'any que estam a punt de finir.

Vaig entrar en contacte amb l'obra de D. Miguel casualment: perquè es trobaven molts dels seus escrits a la biblioteca del meu avi, la qual exercia en mi des de petit una gran fascinació. I a través de la lectura d'un dels llibres que més han ajudat a conèixer els autors decisius del nostre segle, sobretot en aquell temps de desert cultural que fou el franquisme: Literatura del siglo XX y cristianismo, de Ch. Moeller. Gràcies a l'afegit Y Cristianismo no tengué problemes amb la censura i fou per a molts de nosaltres una vertadera gràcia de Déu. Devia tenir devers setze anys quan, en les vacances d'estiu, ja seminarista, i amb les possibilitats que això suposava a l'hora d'organitzar el temps lliure, va caure en les meves mans el tom IV: La esperanza en Dios nuestro padre. Allà Unamuno compartia pàgines amb Anna Frank, Ch. Du Bos, G. Marcel i Ch. Péguy. No record tant la tesi de l'autor sobre D. Miguel com l'interès despertat en mi per conèixer-lo més a fons. D'aleshores ençà, sempre m'ha acompanyat com un amic fidel. En el moment de l'adolescència, immers de ple en la formació que ens donaven al Seminari, el descobriment d'una manera tan nova per a mi aleshores de situar-se enfront de la vida i de la mort em féu un gran impacte.

Què hi vaig aprendre? Moltes, moltíssimes coses.
Que la poesia és contacte amb el nucli més nucli de la realitat.
Que el sentiment tràgic de la vida, nascut del dolor del mal i de l'absurd, del silenci de Déu, és criteri de fecunditat i de veritat.
Que cercant la tomba de D. Quijote hom esdevé ciutadà del món, germà universal d'altres cercadors igualment ingenus.
Que creure és crear.
Que cal pouar dintre per trobar la veritat honesta que ens fa lliures, originals.
Que el poder venç però no convenç.
Que la mort pot arribar a ser un acte creador, estètic a la llum del Crist crucificat.
Que la religió és mística o servidora del poder de torn.
I li estic molt agraït per tot això i molt més.
Acab: llegir aquests homes, conèixer la seva peripècia no sols és una sort, és un immens plaer. Que ho recordin sobretot les joves generacions d'avui.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris