algo de nubes
  • Màx: 13°
  • Mín:
10°

Alt plaer

L'escriptor Rafael Argullol ha explicat repetidament que, en la seva joventut, va tenir ocasió d'experimentar un veritable orgasme estètic. Se li va produir quan, en el decurs d'una revolta estudiantil que va tenir lloc a la Universitat de Barcelona (un d'aquells esvalots que tenien lloc d'acord amb els models parisencs del maig del 68, i que serviren aquí de preludi als anys de la transició), algú va tenir la idea de prendre un bust del dictador Franco que presidia alguna de les dependències universitàries i llençar-lo des de la finestra d'un tercer pis a un dels patis del recinte. Argullol es trobava en aquest pati en aquell moment i va poder gaudir de la contemplació dels fets: com s'obria la finestra i guaitava per ella el cap bell i jove d'un condeixeble, el qual, proferint grans crits, aixecava amb totes dues mans l'efígie odiosa i la llençava amb força cap al terra del pati, on va impactar, desfent-se en mil bocins. L'orgasme estètic de l'aleshores futur assagista, novel·lista i poeta Argullol em sembla del tot sa, i esperable, doncs, de qualsevol persona digna i sensata.

La recent detenció de l'exdictador xilè Augusto Pinochet a Londres, a requeriment del jutge espanyol Baltasar Garzón, constitueix també un altre exemple de plaer estètic, el qual, com se sap, representa la forma més alta de plaer coneguda per l'home. No entraré a discutir si el senyor Garzón és o no és una vedette judicial que actua impulsat no tant per la fam i set de justícia com per l'afany de notorietat mediàtica. També sóc incapaç de dir fins a quin punt el ressentiment que li pogués quedar de la seva aventura política amb Felipe González pesa en el seu exercici del poder que li competeix, i no ocultaré l'antipatia que em desperten algunes de les seves espectaculars actuacions, com aquella detenció massiva de ciutadans catalans independentistes en vigílies dels Jocs Olímpics de Barcelona. Altrament, no em sabria pronunciar sobre els pros i els contres de l'anomenada globalització judicial, perquè és un tema sobre el qual senzillament no en sé res, i de les conseqüències que pugui tenir l'arrest de Pinochet sobre les relacions comercials i econòmiques entre Espanya i Xile només en puc opinar, amb ingenuïtat silvestre, que sóc dels que pensen que encara hi ha coses més importants que els diners. Però sí que em declararé convençut del fet que, en una època com aquesta, quan en tots els ordres de la vida es descuiden de manera flagrant tant els continguts com les formes, en una època de buidor desmanegada que afecta tant la política com la literatura com les mateixes relacions humanes, l'espectacle de veure finalment encorralada una mala bèstia com Pinochet, a punt de pagar pels seus delictes enormes, em sembla no tan sols tranquil·litzador, sinó altament estimulant. Diré més: em sembla bell. Per tant, i tal com estan les coses, no puc reprimir el desig d'arraconar suspicàcies i treure'm el capell davant el senyor Garzón a fi d'agrair-li aquesta inesperada, insòlita dosi de plaer estètic. Ni puc deixar d'expressar l'esperança que el poder executiu espanyol, amb les seves grapes sempre brutes i maldestres, no faci malbé tanta bellesa, tal com ja ha fet (ai, les formes i els continguts dels nostres dies!) amb la històrica treva de terrorisme d'Euskadi.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris