cielo claro
  • Màx: 25°
  • Mín: 24°
23°

Pep Melià, l'amo de ses ametlles o quins eren els seus seguidors

A la vida de les persones hi ha tres putes: la lucidesa, la passió i la raó. I hi ha també tres macarres: el desig, el rancor i el llinatge, entès aquest darrer com un estigma: les arrels que vinculen un home a una terra, un paisatge, una psicologia i una cultura. Segons com un home disputi el combat amb elles i amb ells es defineix dins la nit i el dia.

Com va dir Edgar Morin, l'home és fruit del seus dimonis. Els dimonis són aquelles entitats espirituals que ens són alhora inferiors i superiors i a les quals obeïm sense saber-ho. Però d'on provenen? Per què exerceixen tant de poder sobre nosaltres? A quins errors ens duen? A quina veritat ens mantenen fidels? En aquest sentit, la cursa de la vida és una dialèctica permanent, quasi sempre en guerra del jo amb l'ombra, amb aquella capa inestable de l'ànima on es mouen els dimonis, que ens posseeixen fins que no comprenem que són les nostres fonts vives.

L'amo de ses ametlles, l'amo de l'illa d'Alcorta va néixer per comandar la molt anomenada illa de Mallorca. L'illa de la fam. Una illa arrasada i colonitzada perpètuament. Violenta i cruel. Past de l'odi, de la venjança, de l'enveja o el rancor. Estigmatitzada i tatuada per la subjugació durant segles i segles d'una immensa majoria a mans d'una minoria de nobles i botifarres, de lloctinents estrangers que varen fer estranys a si mateixos els nostres pagesos i menestrals. Els van fer desgraciats, mutilats en les seves aspiracions i amb les seves possibilitats econòmiques i personals, individuals i socials. Gent de vestit aspre, teixit de somnis destrossats, amb orgulls enravenats, en silencis obscurs i queviures i passes d'amagat. Després de l'extermini dels agermanats: mutilats in eternum en el seu poder de reacció, de reivindicació, ferits de mort dins el solar sembrat de sal: damnat com un ca apallissat a l'etnocentrisme més insolidari, aferrats a la seva ombra, als confins de la sobrevivència, desconfiats del vent, del sol i la pluja, capgirats dins ells mateixos. Per sortir de la soll: pirates, contrabandistes i mafiosos.

Pep Melià ho tenia tot per comandar la molt anomenada illa de Mallorca: força, coratge, intel·ligència, passió i ganes. Com va dir Félix Pons, era un reflexiu impacient. Estava dotat per l'acció. Creia en la voluntat transformadora de les idees. També tenia a favor, encara que una anàlisi parcial pogués semblar que no en aquells dies, el vent, l'esperit del temps. L'ajudaven uns estudis i una professió (advocat, professor universitari), un lloc (l'administració) i uns reconeixements periodístics i personals a la capital. En aquells dies, ésser reconegut a Madrid volia dir molt per aquests nosaltres mallorquins plens del complex d'inferioritat. Coneixia els fils del poder i com es mouen aquests. Sortia de guanyador a la carrera de la democràcia i l'autonomia. Però «es verro» "com l'anomenaven carinyosament un grup d'amics" l'home més preparat per cohesionar una ideologia i un projecte nacionalista i de centre; mai no guanyà i tots els seus esforços polítics a Mallorca (que no a fora, ja tornen els dimonis) acabaren en fracàs. Alguns factors externs varen anar en contra seva, per exemple i per citar un cas: la botifarreria va emprar les seves armes. Però tal vegada el seu màxim enemic va ésser ell mateix i la culpa la tengueren com es relacionaven les putes, els macarres i els seus dimonis. Edgar Allan Poe havia dit: «en l'estranya anomalia del meu existir: els sentiments mai no venien del cor i les passions sempre venien de la intel·ligència». No era aquest el cas de Melià com a polític.

L'amo de ses ametlles cercava en el fons, com a teòric nacionalista i ampli coneixedor del catalanisme polític, una burgesia inexistent que amb l'alè civilitzador d'aquesta convertís la nostra terra en una terra noble, rica i culta i que, al mateix temps, legitimés les seves legítimes aspiracions. L'home de la Nació Mallorquina, dels Mallorquins i de la Renaixença a Mallorca no va voler entendre que les burgesies perifèriques són extrovertides i depenentistes. Són, en el millor dels casos, regionalistes a la manera de Robert Lafont.

Pep Melià, que des de sempre va saber molt bé que hi ha dues classes de mallorquins: els que eren baix la murada i volien entrar dins la ciutat i els que eren a dalt i tiraven oli als de baix perquè aquests no entrassin, no va saber cavil·lar en radical lucidesa, tal vegada perquè la política és un art de possibilitats, el sentit pantanós i castrant d'un etnocentrisme mallorquí que per altra banda ell, com un al·lot d'Artà, estimava en la seva part lúdica, metafòrica, a exemple d'una saviesa ancestral, d'una elementalitat encisadora i diferenciadora que actuava com a frontó d'entrada als nous i estranys virus dins el teixit social sotmès i el cor tel·lúric.

Pep Melià no va oblidar al discurs el fet més important de la història de Mallorca: els agermanats esquarterats i encapçats, penjats als camins, les seves cases destruïdes i els seus descendents inhabilitats durant generacions. Però tal vegada havia pensat que aquests ressorgirien precisament i de nou en el seu temps i sota el credo de La Nació dels Mallorquins. Un corpus creat a partir dels pressuposts dels primers renaixentistes i establert pels homenots de la cultura de principi de segle, als qual Melià donà cos i forma moderna. Però la veritat és que aquest corpus anterior fora dels ambients intel·lectuals havia ja fracassat, com també ho havia fet políticament.

Tal vegada l'homenot Melià, el M.S. Oliver, el Joan Estelrich, del nostres dies no va saber fer una crítica a aquest mediocre corpus conceptual de les esplendors intel·lectuals de la nació mallorquina de final del XIX i principi del segle XX, que patien d'una ideologia de resistència poc atractiva i molt menys persuasiva i d'un alè catalanista que per raons històriques clares no ha estat mai del gust dels mallorquins. Pep Melià pensava que amb la democràcia ressorgiria amb força el nacionalisme a Mallorca però el que no pensava era que tal vegada i precisament els mallorquins es trobaven al darrer graó del castrament, al màxim grau de paràlisi etnocentrista. Perquè amb el turisme els mallorquins ja eren o començaven a ésser rics i amb la riquesa i amb la destrucció del nostre patrimoni cultural i natural començava la tormenta de la nostra extinció. Perquè qui vertaderament va trair la voluntat de Pep Melià no varen ésser els botifarres (aquests eren ja un clar enemic per cultura, per passió i per raó vital) com tampoc els pagesos (aquests sabien que Pep Melià era pagès però tal vegada massa intel·lectual, massa fet a Madrid, amb massa idees modernitzadores) sinó els pares i fills de la balearització, els postcamperols i nous rics de cama de fam i barramenta d'or, els nous mossons que Pep Melià va somiar algun dia com una burgesia rica, europea i moderna, sedimentada sobre les pròpies senyes d'identitat de la nostra llengua i la nostra cultura, que va ésser el que primer oblidaren. Pep Melià, als anys setanta, era per a uns massa de dretes i el qualificaren amb continguts morals menyspreadors que no eren ni seran mai reals en la persona de Pep Melià; per altres era massa nacionalista perquè en ell hi veien un sentiment, un cor i una voluntat real, lluny del folklore, practicat com un esport de diumenge en memòria de velles padrines i de relíquies immemorials. No conjugava bé amb aquests ceramistes.

Parlar de Pep Melià és parlar de Mallorca, perquè Mallorca durant molt d'anys s'ha vist i era dins el cap d'en Pep Melià. També és parlar de nacionalisme i parlar de nacionalisme és tal vegada una questió de febre: se'n poden tenir unes dècimes o tenir-la molt alta. El camí que va des de l'estima del color local a la independència. I és també parlar dels camins per aconseguir el que es desitja.

Pep Melià i molts de nosaltres, els que despectivament se'ns ha anomenat Melianites, vàrem creure en el reformisme i no en la ruptura, en el nacionalisme practicat des de partits d'àmbits estatal. L'amo era en Pep i amb ell vàrem fins i tot fer la travessia del desert. No em sap gens de greu que així fos i encara que sempre vaig ésser conscient que els seus dimonis ho traïen, la seva passió i honradesa en la creació d'una Mallorca moderna arrelada a si mateixa em pareixia de sempre la voluntat més generosa que he conegut per la creació d'un país digne.

Però l'amo de ses ametlles va ésser en Gabriel Canyelles. Molts dels que criticaven des de postures més esquerranoses o radicals Pep Melià ja se n'han adonat que la molt anomenada Illa de Mallorca, amb aquell al·lot d'Artà, de voluntat reformista i vocació contemporània al fil dels nous pensaments i esperit d'Europa, hauria estat molt distinta de la que ara vivim. Menys sectària, més noble, liberal i culta. Més oberta, a dintre i a defora. Més civilitzada.

El resultat d'aquests anys és un país desnaturalitzat, amb una pèrdua constant d'identitat, amb invasions sense integració, amb una llengua amenaçada i una política terrorista sobre el nostre patrimoni cultural i natural. Una terra que camina cap a la extinció. Una terra que ho justifica tot en nom del progrés.

Amb el nomenament Honoris Causa de Melià, es feia honor a la seva activitat intel·lectual i humanista. Quan va morir Nadal Batle, algú va dir que havia mort una bèstia grossa. Parlar de Pep Melià és parlar d'una bèstia grossa. D'una persona irrepetible per context i per generació, per caràcter i per intel·ligència. Parlar de Pep Melià és parlar d'una Mallorca que encara sobreviu. És parlar de memòria històrica, de real voluntat transformadora d'un país. És parlar d'un somni: del somni d'una Mallorca molt distinta a aquesta «puta truja» que, com va dir Joyce referint-se a Irlanda, devora els seus fills. Camus va dir un dia: «en el fons del meu cor sols em sent humil enfront de les vides més pobres o enfront de les grans aventures espirituals. Entre una i altra es troba actualment una societat que fa riure». Pep Melià ha estat un gran lluitador per l'aventura espiritual de Mallorca.

Estranyament, el fracàs sols és viu dins l'escletxa més obscura del que més s'estima. I sé cert que Pep Melià estima amb vehemència aquest país. Tristament, amb el cor i els dimonis no es va fer realitat la terra somiada. El cor traïa la intel·ligència.

Ara que sabem a on ens porta el progrés, tal vegada hem de pensar a retornar a les catacumbes. Segurament mai no hem tingut una pàtria, sinó una emoció que hem convertit en somni. Jo som escèptic.

Pep Melià, ara et reconeixem amb tota justícia una tasca cultural, intel·lectual i humanista. Però a mi em fa falta l'acció. Que aquests que ara et reconeixen canviïn el país des del teu pensament. Que ho facin si tenen collons. No sé si serà el meu però de segur serà molt més digne. Amb més fondària. Amb més altura.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris