cielo claro
  • Màx: 29°
  • Mín: 24°
32°

El violador de l'Eixample

Record amb molta estimació la major part dels mestres i professors que he tengut al llarg dels meus estudis. Un d'ells és Joan Caldentey, el meu professor de religió de segon de BUP a l'Institut de Felanitx, al qual nosaltres anomenàvem, carinyosament, Max Scheler, en honor del filòsof alemany que ell tant admirava. En Joan em va fer canviar radicalment la imatge que jo tenia d'una classe de religió. Fins aquell moment, el fil conductor dels ensenyaments religiosos que havia rebut havia estat l'adoctrinament. Les classes d'en Joan eren una altra cosa. Fèiem debats i treballs de recerca sobre temes ètics i religiosos. Era una autèntica formació en valors i això, en una persona de quinze anys, quan estàs construint la teva pròpia ideologia i la teva escala de valors, deixa petjada.

Una de les activitats del curs fou un treball d'investigació sobre la pena de mort, que va acabar amb un debat a classe. Vaig aprendre, per exemple, que les societats, abans de crear un sistema juridicopenal, han de saber quin ha de ser el seu model ètic i filosòfic. D'aquests n'hi ha, fonamentalment, tres. El primer entén la pena com un càstig pels delictes comesos, el segon com un mitjà de defensa de la societat enfront dels individus amb comportaments antisocials i el tercer com una forma de rehabilitar els delinqüents per reintegrar-los a la societat. El primer model està considerat el més conservador i és el que regia la majoria de les societats primitives i medievals, mentre que el tercer és el més modern i progressita, el que han adoptat la majoria de països democràtics.

Si ens posam d'acord que el que volem és que les penes que s'imposen als delinqüents tenguin com a principal objectiu la seva reinserció dins la societat, hem de ser conseqüents i rebutjar, automàticament la pena de mort i la cadena perpètua. En el primer cas, perquè és impossible rehabilitar un cadàver i en el segon perquè s'entén que, quan tenguem prou indicis que la persona que compleix la seva pena està preparada per tornar a la societat sense delinquir, ho ha de poder fer.

Per això m'han sorprès les múltiples declaracions, articles d'opinió i, fins i tot debats televisius, en els quals la gent s'esquinça la vestimenta per la posada en llibertat del famós violador de l'Eixample, després d'haver estat vint-i-sis anys tancat.

Pens que no es pot condemnar ningú pel que encara no ha fet i que possiblement no faci mai, sobretot atenent-nos a la filosofia del codi penal actual. Sí que es podria considerar en un model basat en l'autodefensa de la societat. En aquest supòsit el raonament seria: «per si acàs aquest senyor decidís tornar a violar, val més tenir-lo tancat vinti-sis anys més». Aquest és l'argument que d'una o altra forma donen els que consideren una equivocació que aquest home hagi sortit al carrer. De la mateixa manera rebutgen que se li donin unes miserables 35.000 pessetes mensuals durant un cert període de temps per tal d'ajudar-lo a sobreviure mentre troba una feina. Com volem que aquesta persona pugui dur una vida normal dins la societat si no té feina ni cap mitjà de subsistència? El més lògic serà que, en aquestes circumstàncies torni a delinquir.

La meva conclusió és que, està bé que hagi sortit en llibertat sempre que hi hagi la seguretat que està rehabilitat. I no hi està si no això no es pot afirmar. I que està molt bé que se li doni una ajuda econòmica temporal durant un cert temps per tal de facilitar-li la seva integració social. Fins i tot no estaria gens malament que existís un servei per aidar els exreclusos a trobar feina, que és l'autèntica reintegració a la societat.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris