lluvia ligera
  • Màx: 11°
  • Mín: 11°
12°

La fesomia de la maldat

Posar o no posar un vellet de 82 anys davant la seva pròpia ignomínia, i de retruc davant la justícia, s'ha convertit en un dilema transcendent perquè toca el viu de la nostra consciència moral. I és bo que sigui així després de suportar les martellades d'una visió cínica i utilitarista de la política que malda per convertir-nos, a tots, en un estol d'escèptics dòcils. No sé si surt dels mateixos polítics o de la pressió dels seus electors, però m'agrada veure que n'hi ha molts que reaccionen amb humanitat davant una qüestió que no admet subterfugis ni volteres: quina ha de ser la nostra actitud davant la maldat en estat pur. Poques vegades els dilemes morals admeten simplificacions que no els falsegin, però aquesta és una d'elles.

El gran atractiu del cas Pinochet és que no és una qüestió política, sinó que ens posa a tots davant nosaltres mateixos, davant la nostra pròpia dignitat. La majoria de la població europea coneix només per referències aquells enfrontaments que hi hagué entre el bé i el mal des del 36 fins al 45, però en aquelles lluites hi hagué tanta passió, tanta generositat i tanta abjecció, que som molts aquells que encara prenem partit (o suportam el pes del comportament dels nostres progenitors). La prosperitat calma els ressentiments, però les atrocitats i les humiliacions foren tan grans que no hi cap l'oblit. Passen els dies, assistim als partits del segle, bevem vins memorables, guanyam o perdem eleccions, trobam feina i anam fent, rutinàriament, les coses que ens resolen la vida i que tenen un interès molt prescindible. Però, de cop, ens trobam en aquell escenari que sempre ens havíem imaginat com a fantasia irrealitzable: tu sol, sense que ningú no pugui saber mai què ha passat, amb una pistola a la mà, davant aquell tirà que fredament t'ha infligit tants de patiments, a tu, a la teva família, al teu poble, a la humanitat,...què faries? Aquell escenari imaginari ara és real. Cadascú s'ha de contestar a sí mateix què n'hem de fer d'aquest pare de família afable que té damunt les espatlles, no damunt la consciència, milers d'assassinats. I això és terrible i és apassionant perquè, en el fons, sabem que probablement tenim el poder de fer que la nostra decisió s'executi. Aquest poder que sospitam que té l'opinió pública ens pot fer dubtar un moment. Si va de veres no és igual que si va de verbes. Però no, els ulls astorats dels milers d'innocents que s'hagueren d'enfrontar a una mort injusta, la desesperació de tants de torturats, les vexacions de tanta gent digna en mans de la bestialitat, no permeten cap dubte. No: aquest home no se n'ha d'anar d'aquest món sense no haver-se mirat mai al mirall. Que l'obliguin a mirar-s'hi fins que senti l'horror de veure, directament, de prop, sense cap boira, quina fesomia té maldat. Serà un alliberament per a nosaltres. I per a ell. També per a ell.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris