cielo claro
  • Màx: 27°
  • Mín: 27°
29°

Ford

Més de 7.000 treballadors de la factoria Ford Almussafes (amb una plantilla de 8.100 empleats: el 3% del sector i el 2% de la població activa en territori valencià) va recórrer els carrers de València dimecres passat darrera d'una pancarta que resava «Conveni ja!», aguantada per un comitè d'empresa integrat per cinc sindicats. El conflicte de Ford, que s'ha convertit en un dels centres d'atenció econòmica a l'Estat, planteja dues qüestions importants sobre la necessitat d'un nou model de relacions laborals més adequat a la globalització del mercat: a) després de deu mesos en què la immobilitat d'ambdues parts ha impedit l'aprovació del XII conveni col·lectiu (el més llarg de la història de Ford Almussafes, en marxa des de 1976), és adequat mobilitzar-se? i b) vint-i-quatre hores després que la direcció de Ford fes una oferta de conveni al comitè d'empresa, és adequat mantenir la convocatòria de manifestació? Les respostes són, respectivament: sí i no. Sí, perquè un dels eixos fonamentals del conflicte ha estat la monopolització de tota la informació per part de l'empresa, que obeeix en gran part a la simple raó del poder econòmic. Això només deixa dues sortides als sindicats: claudicar o recórrer a mesures de pressió, tenint en compte que la feblesa sindical pot facilitar la destrucció d'ocupació. Quant a la segona qüestió, la resposta és no perquè després d'un any d'aturades intermitents, d'un mes d'aturades diàries de mitja hora i d'una setmana de negoció sobre la plataforma del conveni i amb una oferta sobre la taula, sembla més intel·ligent la proposta d'UGT: obrir un parèntesi de quinze dies sense mobilitzacions per estudiar a fons la proposta de la direcció. Però aquí hem topat amb un dels ossos de Ford: el conflicte coincideix amb un procés electoral sindical en què ningú no vol passar per ser el que cedeix; per tant, la fragmentació sindical només podia acabar, en deu mesos massa llargs, en un profund trencament de la unitat d'acció. I així les coses, mentre l'empresa demanda flexibilitat laboral davant la producció del nou Focus perquè en desconeix la demanda final en el mercat, el comitè intenta convertir Ford en un laboratori per a les 35 hores setmanals. Si la planta d'Almussafes és la més productiva i la de menor cost laboral de totes les plantes de Ford Europa, on rau la seva feblesa en la jerarquia europea? Rau en una menor cohesió entre sindicats, direcció i institucions que en aquells països centreeuropeus que precisament han d'absorbir el 80% de la demanda dels models Ka i Focus (els que es produeixen a València). El conflicte de Ford ha posat de manifest que tant l'empresa com els sindicats han estat incapaços d'adaptar-se a un espai global que els reclama moviments de fons: a l'empresa, transparència en les decisions per tal d'evitar la desconfiança de la resta d'agents socials, i als sindicats, una profunda reflexió sobre la dinàmica de relacions de poder i l'adequació urgent als comitès d'empresa europeus. En un context de mercat únic europeu, on les multinacionals busquen factors productius que equilibrin costos laborals, condicions laborals, etc., els comitès d'empresa europeus estan obligats a superar la simple funció informativa actual i esdevenir autèntiques forces globalitzadores de control també en el terreny de la gestió (com ja passa a Alemanya, on el sector té un sindicat únic: IG Metall). Quant a les institucions europees, haurien d'establir una legislació laboral única que convidés a sindicats i empreses a avançar-se a la freda racionalitat econòmica. Anar a ròssec només comporta, com hem vist a València, episodis més romàntics que contemporanis.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris