llovizna
  • Màx: 15°
  • Mín: 14°
15°

Franco i Pinochet

Facem memòria. Augusto Pinochet va ésser l'únic cap d'Estat que va assistir al funeral de Franco. Era, al seu parer, una manera simbòlica d'agafar, davant el fèretre del dictador per excel·lència, el relleu de tot allò que representava aquest.

Pinochet l'admirava. I és clar, era el seu model a seguir. Franco havia començat la carrera a l'Acadèmia Militar de Saragossa i, al final de la seva vida, els biògrafs del Règim, en comptes de presentar-lo com un soldat, el qualificaven d'estadista.

Aleshores Pinochet aspirava a una evolució semblant en la consideració popular xilena, cosa que mai no aconseguiria. Per aconseguir-ho, li faltà capacitat per a perpetuar-se en el càrrec i una mica més d'intel·ligència. Freturà de l'astúcia de Franco, aquí rau el quid de la qüestió. En canvi va tenir tan pocs escrúpols com ell, condició que no ha assolit gairebé ningú. Franco, al llarg de la seva vida, havia realitzat un cabal de coses gens ni mica edificants. Diguem-ho sense embuts: Franco era deslleial. Va trair el seu jurament de fidelitat a la República, i va ésser el responsable d'una de les repressions més sagnants i més escrupolosament planificades del segle XX. No sé si això li ha donat dret a entrar en el Guinness, encara que tot fa pensar que sí, perquè d'altra manera Frei no sabria segons quines intimitats d'Espanya, com és ara que Franco i els seus assassinaren paisans a mansalva i que ningú mai no els va dur davant els tribunals. Si Frei, amb aquesta referència, ha volgut dir a Garzón que veu una palla en els ulls dels altres i que no veu la biga en els seus, en té tot el dret. Encara que no li convé fer-ne un gra massa, del processament de Pinochet, en bé de la seva credibilitat democràtica. L'actuació de Pinochet a Xile no pot ésser justificable des de plantejaments democràtics. Si fa no fa, va ésser tan execrable com la de Franco a Espanya, sempre que comptabilitzem les víctimes que provocaren ambdós en nombres relatius. Pinochet no assassinà tants de xilens com Franco espanyols, potser perquè es posà en feina més vell. En tot cas, allò que ha d'admetre Frei, és que la visita de Pinochet a Madrid aquell novembre del setanta-cinc va ésser per agafar el testimoni que Franco, ja difunt, havia de cedir. Així que ambdós, Franco i Pinochet, eren de la mateixa colla. A més a més, Pinochet ja aterrava a Barajas amb una aurèola sinistra.

No sols comptabilitzava milers de morts sobre la seva consciència, sinó que era el responsable d'haver acabat amb la darrera aventura romàntica de l'esquerra. A partir de la caiguda del Palacio de la Moneda, els esquerrans comprengueren que la seva funció consistia a modificar la història, no a capgirar-la. I envelliren de cop. O deixaren d'ésser esquerrans. La tossudesa de Garzón per aconseguir que Pinochet respongui dels seus crims davant els tribunals de justícia ordinària, suposa la revifalla de l'esquerranisme més pur, en estat primigeni. Potser l'acte de processament no ha estat dictat en el moment oportú, i faci oscil·lar una mica l'equilibri de les relacions internacionals; però per a l'opinió pública ha estat d'allò més refrescant. Aquesta detenció farà revifar a molts de cors, la pretensió, tan romàntica com vulgueu, que la justícia és possible entre els humans. Els assassins amb estrelles a la bocamàniga de la jaqueta solen passar comunament per estadistes, i tal cosa és decebedora. Gràcies a Garzón, Pinochet no ha pogut perpetuar la farsa. Encara que sigui de manera simbòlica, ja l'hem emmanillat.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris