algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 15°
16°

Contra les jerarquitzacions

Pot semblar una definició pedestre però, en contra de les aparences, no ho és gens ni mica: Un poeta és un que posa coses en evidència; no és necessàriament un escriptor ni tampoc "encara manco" un orfebre o un argenter. Planerament, és poeta qui és capaç de posar alguna cosa damunt la taula. Que la novetat o la peculiaritat d'aquesta cosa sigui reconeguda, això ja són figues d'un altre sostre.

En contra de la llegenda romàntica, no és cap privilegiat, a no ser que es consideri un privilegi detentar la responsabilidat que li ha caigut al damunt o "més aviat" que ell creu que li ha caigut al damunt. Perquè en matèria de vocacions, evidentment, compta més que res la percepció subjectiva. I, en definitiva, un és realment responsable sols si se sent responsable, si incorpora o fa seva la responsabilitat. Val a dir o a reconèixer que les responsabilitats que són merament repartides des de defora "per exemple per alguna instància del poder "podran arrribar a tenir conseqüències gens plaents, fins i tot concentracionàries o penals, per no conseqüències ètiques. Una responsabilitat que no és assumida no és realment operativa, almanco moralment, per molt que vagi acompanyada de tot tipus de coaccions. Tant si ens agrada com si no, la darrera paraula en matèria de responsabilitat la té la consciència de cadascú, per dubitativa i vidriosa que aquesta sigui.

Si això és així, les comparacions entre aquells que se senten responsables de mostrar alguna realitat a la concurrència, no tenen gaire sentit. Perquè tots els poetes són igualment responsables, d'alguna manera, a partir del moment o del procés d'una certa presa de consciència. Es podran comparar, eventualment, fins a un cert punt, els resultats de la seva funció mostradora o epifànica; es podran comparar, relativament, els poemes o les obres d'art; però, al cap i a la fi, no es podran comparar els poetes. Perquè una vegada adquirit un cert compromís, tots neden. O sures o t'enfonses. En certa radical manera, les mitges tintes ja no són possibles. O estàs compromès o no estàs compromès. El poeta no pot estar mig viu, mig mort. O una cosa o l'altra. Conseqüentment, la possibilitat de les comparances es limita als resultats de la seva preocupació, al que el seu maldar ens ha fet avinent. I fins i tot aix amb reserves, perquè les seves epifanies poden resultar més aviat incommensurables.

En qualsevol cas, la mania jerarquitzadora no ens portar enlloc. Fruir "és un dir" d'algun prestigi o no fruir de cap prestigi, tot garbellat, és una realitat massa temporal i anecdòtica. No hi ha poetes de primera i poetes de segona o de tercera. En un pla moral "que, tant si ens agrada com si no, és el que més pesa" no hi ha absolutament cap diferència entre els afectats. Talment com els teòlegs han pogut dir "i poden continuar dient" que no hi ha ànimes superiors i ànimes inferiors. Una altra qüestió serà esbrinar o espinzellar els eventuals mèrits o demèrits de cadascuna. Però això més aviat convé deixar-ho, en el cas de les ànimes, per a la seva congregació final a la vall de Josafat; tal com, en el cas de les obres dels poetes, per a un esdevenidor més aviat indeterminat.

Conten que Bujarin, en defensa del poeta Osip Mandelstam, va escriure al padrecito Stalin: «un poeta no té que justificar"se perquè la poesia és precisament la consciència de tenir raó». És possible que el camarada Bujarin en fes un gra massa "sense cap resultat, per descomptat (Mandelstam va morir a un camp de concentració)", sobretot quan treia la conclusió que la Història, amb majúscula, necessàriament estarà del seu costat. El que està més o manco clar, en tot cas, és que no pot fiar-se gaire del reconeixement de l'auditori. No és necessari afegir quin poc cas pot fer de les jerarquitzacions dels seus coetanis. La república dels poetes és del tot igualitària.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris