algo de nubes
  • Màx: 11°
  • Mín: 11°
13°

«Madre patria» i Fornalutx

Aquest cap de setmana passat s'ha retengut a Londres un dels botxins més sanguinaris que ha conegut l'Amèrica del Sud. La seva crueltat messiànica és comparable a la dels exemplars més distingits del ram de la tortura i l'assassinat organitzats. Bé, ni podria ni vull afegir adjectius a la figura d'un dels més abominables éssers vius del moment: els seus crims superen qualsevol imaginació del pertorbat més maligne. Quan va morir el dictador Trujillo, el poeta Vallverdú va escriure un poema que començava així: «Senyor n'hi ha per creure en vós/ quan us mostreu tan just i tan miraculós». Aquesta mateixa pregària política es podria repetir si ara, d'alguna manera, el sinistre dictador xilè no es pogués escapar d'una justícia que, per damunt de conceptes com el de la sobirania nacional, defensàs la dignitat de les dones i els homes de tot el món i emparàs allò que entenem per decència.

Naturalment, aquesta retenció del dictador ha alçurat ferm els seus partidaris xilens. No admeten que els crims del seu guia espiritual depassen les fronteres de la moral regional i atempten directament contra la humanitat, estigui on estigui ubicada aquesta humanitat. El seu ultranacionalisme no els deixa comprendre que, llevat d'ells "i fins i tot també ells", tots som víctimes d'aquest botxí. Tots, xilens o no xilens: com tots som víctimes dels crims d'Stalin, de Hitler o del Papa Doc. I facem entre tots que aquests personatges no puguin seguir actuant a l'empara de la sobirania nacional, amb la coartada dels afers interns de cada país. Tots aquests escuts tenen un límit, i el dictador xilè el superà escandalosament. Així que els ultranacionalistes xilens ara alcen el crit contra Espanya, contra l'Estat espanyol, contra els seus jutges, contra els seus habitants, en una patètica confusió de responsabilitats. Segons com evolucioni la situació, se sentiran abandonats per la madre patria. N'hi ha que ja han recordat "xilens i no xilens" la figura de Franco, primorosament oblidada entre cotons i músiques celestials per poder encarar el futur. M'és igual. Però el que no m'és igual és que, mentre molts voldríem que el dictador xilè hagués de respondre dels seus actes, i no només davant la història, aquí mateix, a Fornalutx, un carrer seguesqui dedicat al general Franco. Em pregunt si aquests dies a algú li hauran pujat els colors a la cara.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris