algo de nubes
  • Màx: 20°
  • Mín: 19°
20°

De la segona transició

El sentit comú que ens indica que, a l'Estat espanyol, ens cal una segona transició, ha anat guanyant terreny de mica en mica. Fa uns anys, especialment quan els socialistes governaven a Madrid amb majories absolutes, semblava que el model constitucional espanyol es trobava en fase de tancament, que no es podia aspirar a res més d'allò que hi havia i que probablement passarien molts anys sense que es produïssin grans canvis institucionals. Malgrat tot, els problemes no resolts existien, les qüestions importants no aclarides es mantenien com foc encès davall les cendres, aparentment apagades del tot. El model institucional espanyol "l'estat de les autonomies" semblava haver-se tancat completament i es pretenia que se'n produís l'estabilització més o manco definitiva. D'alguna manera, es relacionava la transició del franquisme a la democràcia parlamentària amb la transició en el model d'estat "d'un estat unitari fortament centralitzat fins a l'anomenat Estat de les autonomies. Com si les dues transicions en realitat no fossin dues, sinó que formassin part d'una mateixa.

Malgrat tot hi havia una sèrie d'aspectes que eren "i són" un fet: per exemple, que es continuava mantenint, amb autonomies, el model d'Estat unitari. El fet que la sobirania recau en l'anomenat «poble espanyol» i que l'estat que porta el mateix nom constitueix l'únic dipositari d'aquesta sobirania no es podia discutir: formava part intrínseca del model institucional que s'havia bastit.

Ara, emperò, les coses estan canviant a marxes forçades. Per exemple, en l'anomenada «Declaració de Barcelona», els principlas partits de les comunitats autònomes de Catalunya i Euskadi, i el segon partit de Galícia (ço és, CiU, PNB i BNG) es declaraven per un estat confederal. Això implica que a dues de les anomenades nacionalitats històriques, el model constitucional actual no convenç en absolut i que, a la tercera, una part molt important de la població tampoc no l'accepta. El problema, evidentment, és en qui recau la sobirania. La majoria dels ciutadans de Catalunya consideren que la sobirania recau en el poble català i que aquesta ha d'expressar-se a través dels propis òrgans d'autogovern, i no d'òrgans de govern foranis. Quelcom semblant ocorre a Euskadi, i, en menor mesura (encara que ascendent cada elecció que passa), a Galícia. No es pot pretendre, per tant, que el model d'estat està tancat, quan aquest no resulta satisfactori per al gruix de tres de les quatre nacions que integren l'estat.

La segona transició "sense la qual no existirà democràcia plena entre nosaltres" ha d'abordar decididament aquestes qüestions. S'ha d'aclarir el confús tema d'en qui recau la sobirania, qui ha de tenir les competències sobre què i quins organismes han de representar internacionalment els nostres pobles. Hi ha, per tant, a hores d'ara, un problema de fons important que continua sense resoldre's i que pot arribar a enverinar la convivència arreu de la Península Ibèrica i illes adjacents.

El panorama que sembla perfilar-se, emperò, no pareix inicialment, gaire favorable a la resolució del problema. Per un cantó, es perfila una aliança "lògica, des de la lògica del nacionalisme" entre el PP i el PSOE, en defensa de l'Estat espanyol unitari i en la defensa de la teoria (ben dubtosa) que la sobirania ha de recaure en això que anomenen «poble espanyol» (i dins el qual inclouen els catalans, els bascos i els gallecs). Aquesta defensa de l'Estat espanyol unitari es fa de diferentes maneres, des de les més barroeres que representen els Àlvarez Cascos i Rodríguez Ybarra, passant per les pseudoil·lustrades de José María Aznar o José Borrell, fins a les més subtils de candidat (virtual, sempre virtual) a la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall. Maragall afirma que s'ha de distingir entre les nacionalitats i les regions, però amaga que les nacions ho són de diferents nacionalitats. És possible que Maragall pretengui que Catalunya, Euskadi, Galícia, etc., siguin «nacionalitats», mentre Extremadura, la Rioja o les Illes Balears constitueixin «regions». Però són Extremadura i les Balears regions de la mateixa nacionalitat. Efectivament, no: Extremadura constitueix una regió de la nacionalitat castellana o espanyola, mentre que les Illes Balears i Pitiüses constitueixen (per molt que s'hagi creat una gran confusió al voltant d'aquest fet) una regió de la nacionalitat catalana. Igual que el País Valencià. De l'espanyolisme exacerbat dels Cascos i els Ybarras, passant pel nacionalisme divuitesc d'Aznar i Borrell fins a l'estatalisme finament postmodern de Maragall hi ha una àmplia gama de detractors de les teories que exposen la necessitat imperiosa d'una segona transició.

Xabier Arzallus ha proposat la data del dos mil per a un possible procés autoderminacionista per al País Basc. En l'horitzó immediat s'hi perfilen dues prioritats, per als nacionalistes bascos: avançar en el procés d'autodeterminació i aconseguir la unitat territorial. Quant als nacionalistes catalans majoritaris, no sabem del cert quin és el seu projecte. Si tenguessin un mínim de sentit comú, caminarien efectivament en aquesta mateixa direcció: augmentar de mica en mica la sobirania i "la gran oblidada" avançar també en la unificació territorial. O en exercir el dret d'autodeterminació no es plantejarà per al conjunt de Catalunya, de Salses a Guardamar i de Fraga a l'Alguer?

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris