cielo claro
  • Màx: 26°
  • Mín: 26°
27°

La papallona i la papa novia

Què seria del món sense les papallones? us ho heu preguntat mai? Jo, de petit m'agradava observar-les com volatejaven pel corral de ca nostra. M'embadalien, sobretot, el vol d'unes que anomenàvem rei. Era una papallona d'ales grosses, de posat majestàtic, negres amb unes cridaneres taques grogues. A vegades, aquests insectes presumits ens proporcionaven moments d'esbarjo. A la meva escola rural, de maig encès i flors a Maria "les finestres obertes per esvair les primeres caloretes estiuenques", aquests animalons, tafaners i amb un rumb incurricularitzable, penetraven dins les aules i paralitzaven l'activitat escolar. Tots ens evadíem de les explicacions del mestre i en seguíem, apassionats, el vol que, involuntàriament, eclipsava el rés de la taula de multiplicar o, derrotava, ni que fos per uns intants, les heroicitats de Don Pelayo. Un dia, ho record com si fos ara, n'entrà una mentre un capellà, ensotanat d'un franciscanisme extasiant, ens debenava una, no record quina, de les meravelles divines. Tanmateix, l'estufat insecte aconseguí esvalotar la nostra apocalíptica quietud i féu, ni que fos obra de Llucifer, que desconnectàssim de la plàtica i les nostres mirades seguissin el vol lascívol de la minúscula creació divina. El clergue, lluny d'enfurismar-se amb la nostra lul·lea, esperà pacient que l'animaló prengués forat i llavors, untat de la més moderna pedagogia, ens volgué fer creure que aquella meravella que havíem observat, era l'últim reducte que restava del paradís terrenal. Era, ni més ni menys, que una criatura paradisíaca.

Després, vaig poder observar que les papallones eren una petita mentida. Només que les engospassis amb els dits una mica suats, aquelles ales majestàtiques es desintegraven i de tot plegat només en romania una arestenca polsina. Pitjor va ser, quan vaig descobrir que no eren tan divinals sinó que eren la cara bella d'un mal que engendraven. La papallona, poc abans de morir, dipositava ous que a la vegada es convertien en infectes i llefiscoses orugues que destruïen, ni que fos una plaga divina, la natura. Com un camp de golf a Son Ferrandell, diria ara, tot fent una adaptació curricular ad hoc, el capellà que seria progre i d'un franciscanisme ecologista.

Però el meu coneixement empíric dels invertebrats no es limitava només a les papallones. També vaig topar amb les papes novies. Són uns animalons d'aspecte més feréstec. Tenen el cos allargat i, a l'extrem de l'abdomen, hi tenen una mena de pinça amenaçadament mortal. Viuen arrecerades, a l'ombra. Noningunes. Quan algú les posa al descobert, alcen, remolestes, com si els covàs un ressentiment de mai no haver tengut un orgasme com cal, aquelles pinces i sembla que s'hagin de menjar el món. Un veïnat meu ho donà als plors quan aixecant una pedra en descobrí un exèrcit que, coa enlaire, volien assaltar-lo. «No ploris» vaig dir jo. «Són unes bestioles de gran església i poc perdons». «M'han picat», em respongué. «No pot esser mai, només ho pareix, t'estrenyen amb la pinça i elles, gojoses, creuen que t'han liquidat». I tot convençut vaig reblar: «són com les gallines eixorques que esqueinen sense haver fet l'ou».

Mirau per on, sentint, aquesta setmana, dues destacades membreses del PP, he evocat un episodi de la meva infància. Qui ho hauria de dir que coses tan prosaiques com la moratòria urbanística o un debat sobre l'estat de la comunitat tenguessin un caire proustià.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris