cielo claro
  • Màx: 13°
  • Mín: 13°
15°

La cara dura

Octubre de 1998, un divendres al capvespre. Una dona d'una trentena llarga d'anys camina, amb presses i cara de pocs amics, pels carrers de l'Eixample barceloní. De sobte, una botella buida, de vi dolent, rodola per la vorera fins a topar amb la delicadesa del seu peu urbaníssim, la seva sabata de disseny, les seves mitges de seda. El contacte físic amb l'objecte l'obliga a fixar-hi l'atenció. Dins la botella, enroscat amb poca traça, hi ha un paperot que s'endevina brut d'un text escrit a mà. Esperonada per la curiositat, i vencent la natural repugnància, la dona s'ajup, pinça el cul de la botella amb dos dits i la gira a fi d'extreure'n el missatge. Ho aconsegueix. Desplega el paper, que està guixat amb un lletra nerviosa i aspra. Llegeix: «Sóc un escriptor castellà que viu i treballa a Catalunya, sotmès al terrible totalitarisme lingüístic del sanguinari president Pujol i de la burocràcia monstruosa (i kafkiana, sí) de la Generalitat. Aquest missatge és un crit de desesperació que només pretén informar-te a tu, conciutadà/na incaut/a, d'una institució d'angoixa extrema que plana damunt el teu cap sense que tal vegada ni te n'adonis. I és que els escriptors castellans, aquí i avui a Catalunya, estam completament marginats. Jo mateix sóc entrevistat en els diaris, la ràdio i la televisió cada vegada que trec un llibre (i quan no el trec també) i sóc tractat com un autor d'èxit i prestigi. Però tot és una burda ficció, perquè ja sé que, finalment, a mi no em serà mai atorgada la Creu de Sant Jordi ni el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, ni tan sols un trist ajut a la creació de la Institució de les Lletres, jo, que he donat més llustres i fama a aquest país miserable que tots aquests pigmeus que emmascaren la seva mediocritat rere la ridiculesa del terrible fet diferencial junts. Si això no és una dictadura, que baixi Franco i ho vegi. Sort en tenim d'aquests animosos xicots del Foro Babel, que mantenen vives les nostres més venturoses essències (Pujol! Espanya és una nació!), o dels presidents Zaplana i Matas, que saben enfrontar-se com a valents amb la conxorxa pancatalanista d'Eliseu Climent i els no menys infaustos Premis Octubre. Jo mateix, que com a escriptor només tinc cabuda dins l'amplitud magnífica del nostre inqüestionable marc constitucional, em sorprenc redactant aquestes ratlles desficioses en l'idioma de mossèn Cinto, en el que només pot ser fruit d'un acte inconscient d'autocensura. No tinc temps ni forces per continuar. A tu, conciutadà/na, et suplic que cridis amb mi, ara mateix: Avall els nacionalismes! Visca Espanya!».

Amb un gest de desídia, la dona va llençar la botella i el paper dins els corresponents contenidors de reciclatge. Ja no saben què han d'inventar, es diu. S'allunya amb passes fermes, decidida a no pensar-hi més.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris