nubes rotas
  • Màx: 16°
  • Mín: 15°
15°

Bird i Bruyckner

Parlàvem de la coincidència, aquests dies, d'exposicions rares, per distintes raons, a la cartellera del país. N'havíem citat dues, la d'Àngel Pascual en el casal Solleric, i la de José Miguel Nieto a ses Voltes. Una altra exposició que cap dins aquest capítol de rareses és la de Jim Bird a ca n'Apol·lònia, de Son Carrió, i en aquest cas la raresa ve donada per l'harmoniosa conjunció d'una obra que transita els llenguatges més internacionals, i l'arquitectura popular, seriosa, profundament local de l'espai que l'acull. Un servidor vaig tenir l'honor de predicar el dia de la inauguració de ca n'Apol·lònia. Em varen cridar perquè ni en Joan Carles Gomis ni en Josep Melià hi podien anar. Era el tercer de la llista, i aquesta feliç circumstància em va permetre conèixer "i restar-ne fascinat" el petit, seriós, útil, funcional, artístic espai que Son Carrió dedicava a les arts plàstiques; amb una inauguració a càrrec de Broto. Broto hi exposà papers realitzats per ordinador. Ara Jim Bird irromp en aquell espai tan auster i essencial amb unes obres enquadrables "i ja em perdonareu, però sempre acabam enquadrant" en l'expressionisme abstracte, amb les quals l'artista segueix allunyant-se cada vegada més d'una etapa en la qual tot era ordre i geometria subtil. Una vegada més, constitueix un episodi estimulant veure com l'arquitectura sense nom, l'art sense firma, uns espais sense temps allotgen, acaronen i festegen una pintura que, quan es feren els ornaments de la casa, no era ni llunyanament previsible. Però sempre passa igual: la bona arquitectura "popular, senyorial, industrial", sigui del temps que sigui, harmonitza amb la bona pintura, sigui del temps que sigui.

D'altra banda, que una exposició estrella en un centre cultural sigui de gravat, i no sigui de Goya o de Rembrandt també és una raresa. Però és un veritable encert que l'exposició del flamenc Jules Bruyckner "Centre de Cultural de sa Nostra" s'hagi penjat a la sala principal i no a la sala de Paper, perquè els gravats d'aquest artista transcendeixen la tècnica. Se'n serveix amb tanta perícia que es fa veritat l'axioma formulat per Jordi Savall: «La perfecció no és un fi, sinó un mitjà». Davant aquestes obres, un servidor hi ha passat més d'una hora, en dues visites al centre "i hi tornaré, si Déu vol. Em permetria aconsellar a l'espectador que s'hi acosti sobretot si no coneix l'obra d'aquest gravador, perquè no hi ha res contraposable a la incorporació a la nostra experiència d'un artista que ens era desconegut: té alguna cosa de descobriment alboral, de conquesta pacífica d'un territori fèrtil, amb el subsòl estibat de pedres precioses.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris