cielo claro
  • Màx: 26°
  • Mín: 26°
29°

El cul-de-sac català

Estam en un moment crític (que etimològicament vol dir de canvi) tant en l'escenari mundial com en l'europeu, i no diguem en l'espanyol. En aquest context l'anàlisi política s'ha de centrar en els elements més decisoris i més dinàmics, Catalunya és, sens dubte, una peça clau de qualsevol prospectiva del nostre entorn. Però, per a mi, hi ha tants d'elements sovint contradictoris que es fa difícil trobar fonaments sòlids per a qualsevol pronòstic. La irrupció de Maragall, amb les enquestes que li donen possibilitats de derrotar Jordi Pujol, fa que les pròximes eleccions catalanes es presentin, per primera vegada en molts d'anys, sense un guanyador prederterminat. Per arribar a aquesta situació, però, han hagut de passar moltes coses.

La història comença l'any vuitanta quan Jordi Pujol, el candidat més odiat per Tarradellas, guanya les eleccions per molt poc marge sobre els altres quatre contrincants: UCD, PSUC, PSC"PSOE i ERC. El quasi empat entre les cinc forces polítiques i l'antecedent del govern de concentració tarradellista aconsellaven continuar amb aquest mateix criteri, però el PSC-PSOE, desairat per la derrota, va «castigar» Pujol a governar sense ells, segurs que la seva incapacitat faria tornar les coses al seu lloc en poc temps. Però Pujol, amb ajudes puntuals d'UCD i del PSUC i la col·laboració segura d'ERC (a qui havia cedit la presidència del parlament), no només se'n va sortir, sinó que va aconseguir fer funcionar el més potent instrument de propaganda mai vist al Principat: la TV3. Varen ser uns anys decisius per configurar tot allò que ha vengut darrera: la desaparició del PSC com a opció autòctona i l'afebliment d'ERC per mor d'una política de suports gratuïts als governs convergents.

Ben aviat, el PSC va quedar diluït en el POSE i va perdre el grup parlamentari diferenciat que tenia a Madrid, i ERC va quedar sense l'únic diputat (Francesc Vicens) que també hi tenia. Considerant que el PSUC sempre ha estat català, però internacionalista més que nacionalista, ens trobam ara que no hi ha cap partit ni agrupació de partits catalanistes que puguin aparèixer com a alternativa a Jordi Pujol. L'única alternativa possible ha de ser liderada pel PSOE, però això serà denunciat per Convergència com un intent espanyol d'apoderar-se del govern català, i aquest argument farà forat. A més, serà cert: si Borrell no aconsegueix, amb el seu espanyolisme disforjo de convers, mobilitzar el vot xarnego, Maragall no pot guanyar. Però, si el PSOE obra així, també seran molts els catalans, fins ara abstencionistes, que sortiran a aturar aquesta «intromissió». Dit amb altres paraules: és difícil pensar que al Principat pugui guanyar una opció que no sigui catalanista, però les que hi havia, PSC i ERC, s'han diluït o s'han debilitat.

Per altra banda, devuit anys no passen en va i ara és fàcil constatar els immensos errors de l'administració pujolista, sobretot per comparació amb les fites assolides pel nacionalisme basc o el creixement del nacionalisme gallec. Pujol es va equivocar de bon començament quan, amb els altres partits, empenyia per fer aprovar l'estatut català abans que el basc: ja ho va denunciar l'aleshores senador Xirinacs, que valia més anar darrere, que els bascs, tots sabem perquè, estaven millor situats per aconseguir competències i recursos. A continuació, a través de Miquel Roca, Pujol es va tornar a equivocar en rebutjar el concert econòmic (una «antigualla», va dir que era) i la policia autonòmica, com havia aconseguit Euskadi. Aquest error inicial ha estat, paradoxalment, el condicionant de tota la política d'imatge del pujolisme: condemnat a una reivindicació contínua davant el govern central per mirar de recuperar el terreny perdut, s'ha guanyat a pols el paper de xantatgista insadollable que en tenen els espanyols, i el de defensor persistent i incansable de més competències i recursos per als catalans. Això li ha proporcionat odis a fora i vots al Principat, però ni cinc de calaix. Mentre queien competències mal dotades, Jordi Pujol presumia de la seva estratègia de «peix al cove» i, als més exigents, els recomanava «paciència i, en acabar-la, anar a cercar-ne més». Quan el finançament deficient va començar a fer pujar de manera alarmant els deutes de la Generalitat, Pujol va reclamar amb vehemència una solució: «plantarem cara», «ara decidirem», «els farem passar per l'adreçador», «és hora de cobrar els dividends pel nostre suport», són les expressions de CiU que han acompanyat els seu vot decisius a Madrid. Molins i Alavedra demanaven respectivament, al programa electoral, dos-cents cinquanta mil milions i quatre-cents mil milions més de finançament: tot, probablement per un error de càlcul, va quedar en no res. Primer el quinze per cent de l'IRPF que arrabassaren al PSOE, i després el trenta per cent que aconseguiren de PP, no han servit per a res. Els recursos addicionals que havien d'arribar per aquesta via són ridículs, i Pujol, decebut de la incompetència dels seus tècnics, però atrapat per l'acord de finançament que ell mateix havia imposat, fuig cap endavant (això sí, emprenyat) i ja demana una revisió, que sap que no podrà negociar fins que toqui, l'any 2001. Jordi Pujol ha estat un dirigent molt presentable, però poc eficaç per a Catalunya, i no és bo per a cap país haver d'elegir un mal menor.

Arribarem, així, a les pròximes eleccions catalanes, amb un règim, el pujolisme, que ha mostrat molt clarament les seves insuficiències i l'esgotament, però amb una alternativa, l'espanyolisme borrellista, que, encara que tengui a favor seu els vents de canvi que travessen Europa, no és, per a molts, gaire engrescadora. I això no és gens esperançador per la nació dels mallorquins, que no es farà gaire lluny si el Principat no li talla el vent, davant davant.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris