algo de nubes
  • Màx: 14°
  • Mín:

La pervivència del «Florido Pensil»

L'obra de teatre que aquests dies s'ha representat al Teatre Principal de Palma, El Florido Pensil: Memòria de la escuela nacionalcatólica, ens fa recordar, amb to de comèdia, el sistema educatiu dels anys 40 i 50 i, per extensió, el comportament polític de l'Estat Espanyol de la postguerra. Sí, Espanya en aquells temps tenia un complex d'inferioritat "que encara podria conservar perquè se'l mereix" que era la base de la seva política, premsa i educació: feia el possible per autoconvèncer-se que era un país privilegiat i poderós; els únics que podien arribar a creure "o com a mínim a posar en dubte" aquesta collonada eren els curts i els nins, i per tal d'arribar a aquests darrers el Règim dugué a terme un control ideològic de l'escola. Aquest fet és el que retrata El Florido Pensil. Aquesta obra de teatre de l'autor basc Andrés Sopeña ha estat versionada per a la realitat catalana per Guillem Jordi Graells, i pot tenir una idèntica lectura per un públic euskera que per un públic català "i un de gallec" perquè aquestes nacions es trobaven en una situació semblant, com la de tres presoners a punt de ser «flitats» dins la mateixa cambra de gas.

L'obra de teatre ens duu fins a les aules de qualsevol escola franquista, i ens mostra com els professors "soldats del Règim amb missió educadora" feien el possible per convertir els seus joves estudiants en clònics: tots havien de ser iguals, pensar "o no pensar" de la mateixa manera i representar una mateixa veu política i catòlica. Els estudiants s'havien de creure una història d'Espanya que volia demostrar que Espanya, temps enrere, havia estat el terror i l'admiració de tot Europa, i El Florido Pensil ens permet reflexionar i veure que de la mateixa manera que a aquell temps es manipulava la història, avui encara es practica aquesta manipulació tapant la història de Catalunya o confonent-la amb la d'Espanya. Jordi Graells ja diu que no és fàcil saber si els temps del franquisme «eren realment altres temps» i afirma també que la ministra d'Educació «(...) Ens ha demostrat, i molt més enllà de les nostres aspiracions que (...) Els absurds que es van pretendre inserir en els caparrons de la infància sota el franquisme són sempre a punt de reviscolar per poc que alguna autoritat competent s'ho proposi». Així, si la comicitat del text de l'obra de teatre parteix del grau d'absurd d'una situació que fou real, ens trobam que aquesta situació absurda és a punt de repetir-se impulsada pel ministeri d'Educació, i això vol dir que El Florido Pensil té un contingut crític apte per a l'actualitat, i que d'aquí a trenta anys serà ben fàcil escriure una segona part de l'obra, aquest pic sobre l'educació durant la «democràcia» dels anys 80 i 90, i que podrà dur el subtítol Memoria de la escuela nacionaldemócrata.

L'obra de teatre és formada per esquetxos ràpids, breus i humorístics en què els actors a la vegada que expliquen els seus records de l'escola els representen; es van convertint en els nins protagonistes que van a la mateixa classe, en els mestres, les famílies dels nins, i altres personatges "com un presentador de ràdio i un militar que inspecciona l'escola" per tal de presentar-nos un panorama complet de la vida dels alumnes dels primers cursos. Si per una banda el text ja és molt àgil, irònic i satíric, per una altra banda els actors fan un treball molt detallista i sincronitzat que tot sol ja basta per despertar la rialla; l'humor que crea l'actuació es basa en la imitació de diferents personatges, ja siguin prototípics o ja siguin nins petits. L'èxit que fins ara ha tengut aquesta obra "uns tres anys de representació arreu de l'Estat Espanyol" es basa en la diversitat de plans que té, que la fan "com a mínim" divertida per a tots els públics "petits i adults, retardats i normals, superficials i filosòfics, etc.". No hi ha paròdia perquè no fa cap falta: la imitació construïda amb art i intel·ligència ja basta per a recordar una realitat ridícula que no s'ha solucionada del tot, perquè els quatre nins protagonistes de l'obra que no saben com reaccionar davant les preguntes i les explicacions d'uns mestres caps quadrats, són els mateixos nins del nostre temps. Guillem Jordi Graells ens diu que aquesta obra que ell ha versionat posa «en evidència certes maniobres pedagogicoculturals impresentables», i com que recela que el sistema educatiu pot tornar a ser idèntic al d'abans, dóna un consell pràctic: «Per si de cas, comencin a repassar la llista dels reis gots». De fet, aquesta pedagogia que delata la poca qualitat intel·lectual dels pedagogs de l'educació franquista, encara predomina a les nostres escoles i instituts.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris