algo de nubes
  • Màx: 13°
  • Mín: 10°
12°

Locandos i locandes

Entre les castellanades que s'incorporen al parlar del carrer, n'hi ha una que, ara mateix, ens escau com anell al dit. Actualment el PSOE està ple de locandos i locandes; és a dir, de gent que pel fet d'ésser víctima d'una barreja de ximpleria i d'extravagància alhora, ens pot induir a pensar que està tocada del bolet. Els signants de la declaració de Mèrida són tres locandos de mena, si més no perquè la pompa del càrrec que ocupen no els permet adonar-se que, tanmateix, no són res.

Els extremenys, els andalusos i els castellans, se senten representats pels polítics estatals, s'anomenin Aznar, González o Anguita. I Rodríguez Ibarra, Bono i Chaves són considerats pels seus, a tot estirar, repartidors dels impostos que recapta l'Estat, a Catalunya, Balears, al País Valencià, Euskadi i, potser, a les regions espanyoles del Cantàbric. Amb tot, cal dir que acompleixen el seu deure amb professionalitat, no exempta d'una bona dosi de gasiveria i de demagògia. El cabal de diners que s'ha invertit els darrers vint-i-cinc anys, en aquestes regions, en carreteres, hospitals, centres culturals i esportius i borsa d'atur, és prou important com per a considerar-les comunitats privilegiades. Així que Rodríguez Ibarra, Bono i Chaves han fet la feina ben feta. Això no vol dir, però, que el fet d'ésser uns comptables eficients i uns pidolaires incansables, els doni dret per a convertir-se en la veu de la consciència d'Espanya. Aquest és un títol reservat a Larra, Unamuno, Ortega i qualcun altre. En cap cas pot autoconcedir-se'l un funcionari de l'Administració pública, per molt grossos que siguin els seus mèrits. Ni tan sols no ho aconseguirà Fernando Savater, que pretén entrar de puntetes a la galeria dels grans pensadors de la pàtria amb quatre teories de sergent estampillat. La cosa s'ha posat difícil per als mediocres. I és que, actualment, ja no és possible cohesionar Espanya amb les notes de Paquito, el chocolatero o amb les arengues d'un general africanista. A posta els tres signants del comunicat de Mèrida, són uns locandos. De la mateixa manera que la senyora Carmen Romero i l'exministra socialista dona Cristina Alberdi són dues locandes de debò. Vet ací que els diumenges dematí, convoquen una munió de dones socialistes i se'n van davant la presó de Guadalajara a jugar al corro de las patatas per tal d'infondre moral a Vera i Barrionuevo. Evidentment tenen dret a fer-ho, encara que no sé amb quins ulls les deuen veure saltironejar, les dones dels presos comuns que també són allí de visita, i que, molt possiblement, no tenen una vida tan regalada com elles. En qualsevol cas, convé que la senyora Romero i companyia aprofitin ara, que encara no han començat les gelades, per a desfogar-se a l'aire lliure. El més pròxim gelarà a la Meseta, i començaran els constipats.

Aleshores és probable que l'esmentades senyores optin per mantenir la moral dels seus presos a través de la canastilla del soldado o de qualsevol dels recursos que s'inventen, a la rereguarda, en temps de guerra, per a mantenir la moral alta dels que reben les castanyes. Barrionuevo i Vera n'han rebut un fotimer, de castanyes. I la senyora Romero, quan els ha vist amb les galtes vermelles, ha experimentat un canvi força curiós. Sulla de mena, aquesta senyora sembla que ara s'alimenta amb gelea real. Acudeix amb assiduïtat davant les portes de la presó. I un cop allí, saltironeja, crida consignes i potser fins i tot canta «eres alta y delgada», qui sap! La darrera que ha fet ha estat afirmar que la presó de Guadalajara és un símbol de la llibertat, tan important com ho pugi ésser Guernica. És a dir, que la senyora Romero és una locanda com no n'hi ha. Tan cert és que el PSOE s'hauria de plantejar treure-la de la primera línia de foc del debat polític, i procurar-li entreteniment a qualque ONG. El bon nom del socialisme espanyol en sortiria reforçat.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris