lluvia ligera
  • Màx: 15°
  • Mín: 13°
15°

Ja tornen a remenar la coa

Estava convençut que el PSOE duia bastant bé la tasca d'oposició. Fins i tot, encara ho crec, han fet una bona tasca de neteja d'imatge amb les primàries. Josep Borrell és un candidat amb més agafada que no Almunia. També, amb la qüestió del GAL, amb les comprensibles mostres de solidaritat amb els condemnats, han tengut una postura digna sense ganes "o potser no han pogut" d'esquitxar tot quisqui amb el brou de la seva pròpia immundícia. Tot plegat em feia la impressió que havien pres totes les mesures perquè la travessia del desert fos tan curta i lleugera com es pogués. Ni tan sols es molestaren a fer servir el bombardeig mediàtic "encara l'armament era calent i les armes ben greixades" que havia fet servir n'Aznar des del mateix moment que va saber que Felipe González, en el seu darrer govern, hauria de tenir el suport de Convergència i Unió. Alguna oportunitat varen tenir: la cessió del 30% de l'IRPF. Potser, era perquè poques coses podien dir ja que, si fa no fa, el pacte amb Pujol a ells també els havia comportat haver hagut de fer algunes concessions. La meva impressió fou que no havien correspot n'Aznar amb la mateixa moneda. Fins i tot, vaig pensar que, malgrat tots els malgrats, la pujada al poder del PP "amb els vots de CiU" tendria l'aspecte positiu de desterrar l'anti catalanisme com a arma demagògica però retent a l'hora de pellucar vots messetaris. Inclús, també, he tengut la impressió que els ecos de la caterva mediàtica havien disminuït i que el nacionalisme reiteratiu espanyol ha seguit fent, "«impassible el ademán», què hi farem!" el seu camí això sí, sense amenaçar amb les ungles o anar a tota hora, amb el pèl arreveixinat.

Fins fa quatre dies pensava que el PSOE sense abjurar del seu jacobinisme ho sabia dur molt bé. No entrava a sac i a la desbandada a mufar una capa fàcil. Eren molt subtils, deien la cosa sense posar-hi massa èmfasi. Si me permeteu la simplificació, el PP va tenir, en aquest aspecte, un comportament barroer, mentre que el PSOE sabia mantenir-hi una certa elegància.

Però, en el darrer any, les coses han donat un tomb inesperat. Amb el referent de la pau a Irlanda, les forces nacionalistes basques, totes, han canviat d'estratègia. I a altres racons perifèrics se'ns ha encès el llumet de l'esperança. Molt més que aquell llunyà 92 amb les repúbliques bàltiques com a referent. En certes tertúlies radiofòniques netament catalanistes "postres de música" un convidat, demanat per la qüestió, va dir: «deixau-me assaborir aquest moment dolç». El PP s'ha vist inesperadament entre l'espasa i la paret. De tot d'una va voler amagar el cap. Llavors va veure que la cosa anava amb ell i es va inventar el subterfugi: la pau sí, però sense contraprestacions polítiques; això és, sense independència ni autodeterminació, paraules que ja han après a articular els centrípeds. Tots, però, intuïm que alguna cosa hi haurà a canvi. I hi depositam una certa esperança per veure si, en aquesta rifa, com a mínim, ens toca duro per pesseta.

Els messetaris, també intueixen alguna cosa. I en Borrell, conscient que és hora de jugar fort, ha mogut els peons, n'Ibarra i en Bono, i entre les essències viriàtiques de l'Emèrita Augusta, ha remenat la caldera de les queixes. Ell també ha davallat a aquests inferns i ha parlat de «moments històrics de la història d'Espanya». El 98, ara fa un segle, perderen les colònies d'ultramar. Qui sap si en aquest 98 començarà a escaiar-se'ls la pell de brau.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris