nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín:

En Pere Jofre

No fa gaires dies que vaig visitar-lo a Son Esteve, la seva casa a Andratx. La malaltia seguia, inexorable; però, encara riguérem i ensems parlarem de coses serioses. Li hagués agradat ser un historiador: tenia grans capacitats per esser-ho, però hagué d'afrontar adversitats de salut i de situació. Parlàrem de tot el que ara està passant a Espanya. Em deia: «És la primera vegada que es parla d'independències, de separacions, de reconèixer la plurinacionalitat de l'Estat, i no passa res». Volgué saber-ne la meva opinió, com, fa ja anys, quan anava a casa seva de Barcelona a sopar, mesos abans, per pura anàlisi d'historiador, em va vaticinar el 23 F. Jo, que no m'ho creia, li solia dir que, si passava i podia exiliar-me, uns amics de París em tenien feina preparada a una editorial. Per poc, per molt poc, allò no va passar. Ara, vaig dir-li, integrats a Europa, no veia cap possibilitat per als irracionals.

Va conèixer l'exili en una època de la vida en què els nins no poden entendre cabalment els pares. El seu, havia estat batle de Palma. Un batle democràtic de la II República i, per això, per demòcrata, hagué d'exiliar-se. Va tornar a Mallorca d'adolescent deixant el seu pare, a qui tant admirava, a Veneçuela. Per a un fill d'un exilitat polític no era fàcil viure en aquesta terra. Però la seva intel·ligència pogué superar prejudicis i antagonismes primitius. Instal·lat a Barcelona, la seva casa era un centre d'irradiació democràtica i de superació del cainisme hispànic. Allà el vaig conèixer i es va iniciar una amistat que ha durat fins ara, juntament amb la de la seva dona Antonia Bonet i fills Coloma, Mireia i Bernat, que l'estimaren profundament.

Vingueren els problemes de salut, que superava un darrere l'altre. I, també, quan era possible "sovint amb anècdotes per escriure viatges pels dominis que havien format el «Regne de Mallorques» o del País Valencià: una pàtria natural, com solia dir. O, com ara s'explica, l'assumpció senzilla de l'evidència de formar part d'una ètica, la catalana: el sentiment profund de pertinença a una terra diferent a altres terres: per la cultura i llengua pròpies, i per la manera de ser de la seva gent. Una pàtria real i complexa des de sempre oberta al món.

Feia molts d'anys que estava compromès en aquesta direcció, però, els problemes de la salut no li permeteren, així com li hagués agradat, ni l'acció política ni el treball intel·lectual. Quan, fa pocs dies, parlàvem, amb actitud positiva, de tot el que està passant, encara que tenia una veu dèbil, vaig pensar que se'n sortiria, com altres vegades ho havia fet. Tanmateix, "no m'ho volia creure", ja no hi havia més oportunitats biològiques. Per a molts, el seu record d'amic i de patriota, ens acompanyarà sempre. Si bé no va aconseguir allò que li hagués agradat fer, la seva influència va ser més gran que la que ell hauria pogut imaginar.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris