cielo claro
  • Màx: 15°
  • Mín: 14°
13°

Lacedemonis, serbis i espanyols

Unes declaracions de Felipe González i les corresponents rèpliques de Pujol i Arzalluz sobre el risc de repetir, a l'estat espanyol, l'experiència iugoslava, conviden a analitzar les similituds entre Sèrbia i Castella, sobretot ara que els serbis exerceixen de serbis, implacablement, a Kosovo.

Per entendre que, de sempre, amb segons qui val més ser desconfiats, anirà bé recordar una descripció dels lacedemonis que Tucídides posa en boca dels atenencs: «En les seves relacions entre ells i en tot allò que pertoca a les seves institucions nacionals, els lacedemonis manifesten altes virtuts morals, però es podria parlar molt llargament de tot allò que fa referència als seus tractes amb pobles estrangers. Per caracteritzar de la millor manera possible, i amb poques paraules, la seva conducta us direm, i això ho sabem per experiència pròpia, que no hi ha cap altre poble que tengui com ells una tal invencible propensió a confondre la moral amb la seva conveniència i la justícia amb el seu interès» (Història de la Guerra del Peloponès, fragment 104).

L'adaptació de la moral a la conveniència és ben constatable en aquells casos on un govern defensa ara una cosa, ara la contrària, segons com trobi que l'ha d'afavorir més. Les impostures argumentals més flagrants dels governs serbi i espanyol apareixen quan fonamenten les seves actuacions unes vegades en els drets dels individus, i altres vegades en els drets dels territoris. Així, els serbis, quan són majoria en una zona de fora de Sèrbia («un enclavament»), per molt que aquell territori històricament no sigui seu, proclamen que «allà on els habitants són serbis, allò és Sèrbia». Amb aquest argument han reclamat, amb les armes i brutalment, bona part de Croàcia i de Bòsnia. Troben que allà on viuen serbis, la jurisdicció no pot ser exercida per bosnis o per croats. Si fa no fa, és la mateixa argumentació emprada per Vidal-Quadras o per la ministra Aguirre: els espanyols (els castellans), encara que siguin en un territori on la llengua pròpia no és el castellà, no han d'estar sotmesos més que a la jurisdicció general (castellana) i no els ha d'afectar, per exemple, la llei del català. Són les persones que tenen drets, i no les pedres, diuen. Per això, si en democràcia tots hem de ser iguals, un castellanoparlant de Badalona vol tenir els mateixos drets que un castellanoparlant de Conca. Si un té dret a tenir l'escola en castellà, també el té l'altre. Si un té dret a trobar els productes etiquetats en castellà, també els hi vol trobar l'altre. Per tant, la jurisdicció educativa, posem per cas de la Generalitat, no s'ha d'exercir sobre el territori català, sinó sobre la gent catalana (catalanoparlant), i l'espanyola (castellanoparlant) n'ha de quedar exclosa. Que les persones siguin més importants que les quarterades és una opció discutible però defensable. Allò que no treu cap, és que els mateixos protagonistes, amb tota la barra del món, defensin, allà on els convé, just el contrari: a Kosovo, la població majoritària és albanesa, però en temps remots no era així i l'any 1389 els serbis hi perderen la batalla de Kosovo Polje, que ha estat el motiu de tota la seva poesia èpica. Si Sèrbia perd Kosovo, perdrà el bressol de la seva nació. Això no pot ser admès i, aquesta vegada, «el territori» és l'única cosa que importa: els habitants actuals són, simplement, una nosa. Els seus interessos individuals o col·lectius no poden comptar més que un territori que és el suport físic del mite serbi. El mateix argument que servia a Sèrbia per apropiar-se d'una part de Croàcia o de Bòsnia hauria de fer que Kosovo pogués ser independent o pogués passar a mans d'Albània, però Sèrbia no ho pot acceptar perquè «té una invencible propensió a confondre la justícia amb el seu interès».

El govern espanyol no va tan calent, de moment, com el serbi, però practica amb entusiasme la mateixa mangarrufa: a Gibraltar la població és i vol ser britànica, però ara, als espanyols, això no els importa. Les quarterades són seves, diuen, i les volen. La gent, aquesta vegada, no compta. Compta «el territori». Castella no pot abandonar els castellans de Sabadell, però Anglaterra ha d'abandonar els anglesos de Gibraltar! I és que de teves a meves...hi ha diferència, si parlam de serbis o d'espanyols. Uns i altres, finalment, són els únics que es creuen els seus propis embolics, i això els impedeix actuar amb sensatesa. Uns i altres, per no afluixar una mica davant les demandes raonables dels pobles que dominaven, han perdut bous i esquelles. Tot per no llegir Tucídides.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris