nubes rotas
  • Màx: 13°
  • Mín: 12°
14°

Egingo dugu

He estat deu dies a Euskadi i he copsat, en els ambients que s'hi respiren després de la treva d'ETA, dues paraules: itxaro i politika. Dues ressonàncies que es poden resumir en el lema que porta al pit la samarreta que m'ha regalat un amic euskaldun: egingo dugu («ho farem»: l'amic en qüestió votarà el 25 d'octubre després de més de deu anys sense fer-ho). S'ha de dir que és una samarreta polivalent: parla del tancament d'Egin, però també lliga amb les dues paraules abans citades: itxaro, que significa esperança, i politika, que significa, avui i allà, Política (així, amb majúscules). Als carrers del País Basc es respira una calma concentrada, una sensació que algú està fent una feina important de portes endins i que no se l'ha de destorbar. Treballen i molt per una pau que els manté esperançats: volen superar aquest examen de democràcia amb una nota molt alta. El País Basc s'ha aturat a observar-se a si mateix, a pesar-se a si mateix, perquè la novetat ja no és la treva d'ETA, sinó allò que l'ha propiciada: la Política. La importància d'aquest fet rau en ell mateix, en la treva mateixa i malauradament també en la negativa dels nacionalistes espanyols de veure, escoltar i parlar sobre l'única Espanya possible. Espanya ha de ser una altra cosa diferent i el tren de la política que l'ha de dur al tercer mil·leni no l'han engegat ni el PP ni el PSOE, sinó els altres nacionalistes: els que representen les úniques nacions reals que hi ha hagut, hi ha i hi haurà en un marc constitucional que s'ha de reformar per adaptar-se a l'Europa del futur. Que no s'hagin assabentant de res fins ara és gravíssim, però això no vol dir que no hi hagin de pujar i no als vagons de cua sinó també a la locomotora: el viatge és llarg. Qualsevol resistència en aquest sentit només es tradueix en pèrdua de temps. El problema ara no és, per tant, l'acostament immediat a Euskadi dels 535 presos d'ETA (25 d'ells als Països Catalans: 21 al País Valencià; 3 a les Illes Balears i Pitiüses, i 1 a Catalunya), sinó l'immediat acostament dels tres presos espanyols atrapats en la presó de la mediocritat política: José María Aznar, Jaime Mayor Oreja i Josep Borrell. Tots tres s'haurien de concedir el règim obert que els permeti treballar fora de la presó de la por (encara que hi tornin a dormir cada nit) i que els permeti deixar de ser hereus d'una història immobilista més propera del ridícul que de la política. I si Borrell vol passar per ser l'espanyol més espanyol d'Espanya (més encara que Aznar, Chaves, Bono o Rodríguez Ibarra) que ho faci, però ha de saber que és un error, que la treva d'ETA i el procés de pau s'ha iniciat sota el mandat d'Aznar, així com el procés de pau que ha liderat Tony Blair el va començar John Major. Qualsevol entrebanc que Borrell posi en aquest sentit, és pur electoralisme: un obstacle que retrobarà en el camí. Fer o no fer per la pau, pel futur i per la modernitat a Europa passa per la construcció d'un nou ordre autonòmic: només així estarà legitimat per parlar de nova època.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris