algo de nubes
  • Màx:
  • Mín:

Les maniobres de Pepe

Així com aplega un micròfon, Pepe embulla la troca més que una folklòrica.

Pepe és Pepe Borrell, el candidat a la presidència del govern per part dels socialistes. I, a més a més, és un vaiver. Quan Pepe fou elegit per substituir González, el seu missatge era impregnat d'un roig encès. Ens recordà que era fill de forners i que la dreta no permetia l'ampliació de la llei de l'avortament. Al seu parer, en tenia prou amb aquest bagatge per arribar a Moncloa en dos dies. Per tant, sense parar-hi gaire esment, va citar Aznar al congrés per a debatre qui és qui a Espanya. La seva estratègia era força senzilla. Amb dues cebes que li ventaria a Aznar just obrir boca, Àlvarez Cascos alçaria la tovallola en senyal de rendició, i ell, Pepe, formaria nou govern en un tres i no res. Però uns comptes fa l'ase i altres el traginer. Pepe va sortir d'allò més escaldat de la contesa, i els assessors d'imatge de Ferraz hagueren de treballar de valent per refer el seu prestigi malmès. Va ésser aleshores que l'aparell de propaganda socialista, va tenir interès a fer-nos saber els seus amors amb una diputada i la seva capacitat, una mica ianqui, d'ésser a quatre llocs a la vegada. Ara anava als toros a Sevilla per a disputar-li protagonisme a Soledad Becerril; ara bevia sangria, envoltat de proletaris, a Vallecas, davant la desesperació de Julio Anguita, que viu en la creença que tot madrileny dels afores li pertany. Pepe ha fet lerrouxisme tot l'estiu, a desgrat dels problemes que ocasionava a Maragall, entestat a vèncer a Pujol amb les armes d'aquest. Tant és així que Maragall ha acabat més nacionalista que l'Avi i ha tret Colom del seu espai polític, el qual ja preveu la possibilitat d'aspirar a la presidència de l'Espanyol per tal de tenir qualque cosa a dir en el futur. Pepe és un espanyolista de mena (no del club, sinó del país), la qual cosa és absolutament lícita. Allò que ja no ho és tant, és que en lloc de portar Espanya al cap, que és on s'ha de dur una cosa tan complexa com és un Estat, la porta al cor. O a una altra banda, potser. D'ençà que Aznar li va guanyar el pols dialèctic, en una data històrica per als conservadors perquè és probable que Kosemari no en torni a guanyar cap més a la vida, Pepe procura fer el cap viu. I tot aprofitant-se del rebuig social a ETA, espanyoleja més que la Lirio. La referència que va fer González sobre la possibilitat que la situació espanyola es balcanitzàs, li donà peu a ordir l'estratègia política del 2000. Així que proposa la creació d'un front d'emergència nacional per a combatre els nacionalismes català i basc, i cas que els conservadors piquin, aconseguirà recuperar el temps que considerava, definitivament, perdut. És a dir, amb una sola tacada, fa emmudir aquell home de les cavernes que han posat els seus en el govern d'Extremadura, empetiteix (encara més!) Almunia, trenca els pactes del Pepé amb CIU i PNB, i fa que Aznar abandoni el centre sociològic que acaba d'assolir, atès que ha encolomat els iaios del partit a l'Inserso. Naturalment els conservadors li han dit que no. Així que Pepe n'haurà d'ordir una de més sonada per a fer-se un lloc a la història per la via ràpida. Què tal l'annexió de Gibraltar i Portugal abans de Nadal? Si parlam de política, aquest home és un iogurtín. I de la seva ingenuïtat pregona pot esperar-se qualsevol cosa.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris