algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín: 15°
15°

No llicenciem el sentit comú

La treva d'ETA ha fet que, en plena campanya electoral basca, sorgís amb tota la seva virulència la discussió sobre el nacionalisme i els nacionalismes a Espanya. La veritat és que aquest és un mal moment per discutir un tema que els nacionalistes hauríem d'esser els primers interessats a debatre amb calma, seny i serenor. En època electoral, com el País Basc, o preelectoral com a la resta de Comunitats Autònomes, dominen els apassionaments i les ganes de treure profit (és a dir, vots) de qualsevol situació o eventualitat. I això impedeix un debat objectiu, i afavoreix les sortides de to que fan més difícil retrobar el diàleg un cop que han passat les eleccions. Consti que les ganes de treure profit electoral són lògiques, i fins i tot legítimes. El que ja no em sembla tan evident és que aquesta visió a curt termini sigui la que més ens interessa a l'hora de fer prevaler dins la societat la lògica i la legitimitat dels nostres plantejaments de recobrament de la nostra personalitat com a poble, de reconeixement de tots els drets que com a tal poble ens corresponen perquè són inherents a aquesta condició, i de respecte d'aquests drets per part dels poders públics del nivell i l'àmbit que sigui. En tot cas, me sembla que és obligat, en interès dels nostres objectius com a poble, separar el gra de la palla i tenir molt clar, al marge de conteses electorals, qui, com i quan és el nostre vertader enemic.

En aquest sentit, m'ha semblat desproporcionada la reacció a unes paraules certament poc afortunades (també, i precisament perquè feien tan fàcil la seva tergiversació) del company Josep Borrell. Unes paraules amb el sentit de les quals estic segur que ha de coincidir qualsevol demòcrata sempre que les reduesqui al seu estricte significat. Borrell va dir que oferia la mà oberta del PSOE al PP per evitar els «trágala» que imposen al govern els seus «socis nacionalistes». Si per un moment eliminan l'adjectiu, estic segur, repetesc, que qualsevol demòcrata que tengui clar el sentit i la importància de les institucions ha d'estar totalment d'acord amb aquest punt de vista. Imaginem per un moment que el «soci» del govern no fos un partit nacionalista, sinó un partit liberal, per exemple. A altres països, a Alemanya fins ara mateix, sense anar més enfora, aquesta és la constel·lació que governa. ¿Seria acceptable que el «soci» liberal, radicalment minoritari, sotmetés permanentment el soci majoritari a un xantatge polític per aconseguir objectius propis que el partit majoritari no comparteix? Políticament seria inacceptable. ¿Seria presentable un govern que es sotmetés a tal xantatge amb l'únic objectiu de no perdre les poltrones? És ben obvi que la seva actitud seria menyspreable, i fins i tot inconstitucional, perquè d'això no se'n podria dir governar. Si En Borrell hagués dit que volia ajudar el govern a fi de no veure'l sotmès als «trágala» del seu «soci liberal», segurament hauria tingut aplaudiments generals, perquè tots rebutjam que un govern estigui sotmès a xantatge. Però com que l'adjectiu que ha hagut d'usar és el de «nacionalistes», s'ha armat Troia.

Em diran que a més En Borrell ha deixat veure una filosfia en relació a l'Estat i als nacionalismes que no sintonitza amb una sensibilitat social cada vegada més estesa. I tendran raó. Però això, en una època que no fos electoral, senzillament hauria permès entrar en el debat sabent quins punts de vista es comparteixen i quins no, i intentant convèncer amb arguments, no amb improperis, el que nosaltres creim que va equivocat. Jo, per exemple, hauria dit: Que consti que no compartesc la visió d'En Borrell en aquest tema, sinó que estic més identificat amb les postures del PSC. De fet, nosaltres els socialistes de les Illes ja parlàvem de federalisme abans que ho fessin els catalans. És una actitud ponderada, que dóna lloc i ales a l'evolució natural de les coses, per a la qual és necessari mantenir un clima de diàleg que permeti arribar a fer entendre que el bé intocable no és l'Estat, sinó els pobles.

L'Estat és un ens artificial, i per això al llarg de la història hi ha hagut milers d'Estats, que han nascut, s'han desplegat i han mort, i no ha passat absolutament res. De fet, en aquests moments estam immersos en un procés de destrucció dels Estats europeus per fondre'ls dins una unió europea que no sé quan, però més aviat del que molts pensen, serà un Estat que englobarà tots els actuals, i que lògicament, inevitablement, serà un Estat federal, un Estat dels pobles i de les nacionls i regions, o no serà. I aixó com els nostres fills avui ja veuen el dictador Franco amb la mateixa perspectiva que jo veig l'altre dictador, per no dir la mateixa amb què veig el rei Felip V, els seus fills ens miraran com a bitxos raros quan els diguem que hi va haver un temps que hi havia una frontera entre França i Alemanya o entre Portugal i Espanya, i que fins i tot s'havia de treure un visat per anar d'un Estat a l'altre. A partir d'aquí, defensem TOTS els drets del nostre poble, però sense menysprear les institucions democràtiques. Repetesc: Sé que estam en època electoral, i per tant és molt possible que algú vulgui tergiversar també les meves paraules. Però sempre he cregut que no hi pot haver parèntesis en la lluita contra tot intent de llicenciar, ni que sigui temporalment, el seny i el sentit comú.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris