nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín:

Avortar (I)

Mai no he estat embarassat ni, per tant, mai no m'he plantejat l'opció d'avortar en un sentit personal literal i estricte. La meva és una opinió, una reflexió sobre un problema que, efectivament, afecta directament les dones, però no per això deixa de ser una qüestió social delicada i complexa. Sempre he mantingut que girar l'esquena a la realitat és la millor manera d'adoptar mesures errades. Enfrontar-nos-hi amb prejudicis és posar obstacles al raonament i desviar la nostra atenció del que realment és important. Només des d'una actitud oberta, responsable, generosa i honesta podrem comprendre la magnitud real del problema, la tragèdia que sovint s'hi amaga al darrere i, tal vegada, trobar les solucions menys dolentes, car de bona no n'hi ha cap.

Des del moment mateix de la concepció es genera un conflicte d'interessos. Un conflicte que, en una gran majoria dels casos, es resol de forma natural. Totes aquelles parelles, l'objectiu de les quals és tenir descendència, accepten, de manera tàcita o explícita, la necessitat d'establir un equilibri entre les prioritats, interessos i drets que assisteixen les tres parts. La llei, millor o pitjor, contempla els drets dels pares, de les mares i dels infants. En els dos primers casos, normalment persones adultes amb capacitat de defensar-se i exigir, la llei posa al seu abast mesures que contemplen i salvaguarden els seus drets. Tot i que sens dubte la llei deu ser millorable, les ambigüitats i les interpretacions s'accentuen quan els problemes de les parelles degeneren en qüestions de convivència que difícilment poden resoldre's a través de codis o normes. En el cas dels nins, encara que la legislació empari els seus drets, són sempre la part més dèbil i vulnerable de qualsevol conflicte i sembla que el codi penal no és prou dur en el tractament de les injustícies que pateixen. Crec que a ningú no deixa insensible la notícia que han tirat un nadó al poal de fems o que han apallissat una criatura. I crec que tothom troba justificat que als autors de semblants crims se'ls apliqui la llei amb severitat.

El vertader problema, no resolt del tot encara, es planteja durant els nou mesos de gestació i s'agreuja en els primers mesos. Durant aquest període, la llei segueix regulant àmpliament els drets dels pares, però els de l'embrió i del fetus no sempre estan clars i delimitats, si és que acceptam que en tenen, de drets. Una de les opinions és que l'embaràs i, ocasionalment, l'avortament són problemes i decisions que corresponen exclusivament a la dona, car ella és la propietària del seu cos i això l'allibera de qualsevol altre obligació o ocasional punició. Discrep profundament d'aquesta teoria, perquè significa acceptar una simplificació, un reduccionisme del problema que no compartesc. Seguint el fil d'aquesta teoria fins dur-la al límit, no només no cal tenir en compte els drets, desitjos o opinions del pare, sinó que no veig cap motiu objectiu per posar terminis a l'avortament, ni perquè la dona, fent ús d'aquest privilegi que ella mateixa s'atorga, no pugui avortar a les deu, vint o trenta setmanes de gestació, llevat dels impediments legals, que són una imposició arbitrària.

Des del meu punt de vista, la legislació ha de contemplar els drets de la mare, amb totes les prioritats que siguin lògiques respecte del no nat, però també els del pare i els de la criatura que ha de néixer. Al marge, o per sobre, qüestions religioses, morals o ètiques, el primer que hauríem de determinar i aclarir és en quin moment de la gestació podem considerar el no nat persona i, a partir d'aquest mateix moment, hauria de guadir d'uns drets igualment humans.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris