algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 15°
16°

La fotografia

Després de la caiguda de la murada de Berlín i la desfeta de l'Estat socialista a l'antiga URSS, la fotografia de Castro i Escarrer, que aquests dies ha fet la volta a Espanya, és la prova definitiva que ens faltava per admetre que el món es mou. Allò que no sabem és si és per bé o per mal. A hores d'ara tampoc no sabem si el socialisme apuntala el capitalisme o si és el capitalisme que dóna una empenta al socialisme per veure si, definitivament, deixa de banda els símbols i es mostra tal com és. Al cap i a la fi, tal com l'hem conegut, el socialisme d'Estat no és més que una de les formes de caciquisme més ultramuntà. A les portes del nou segle, som on érem quan es produí la Revolució Francesa. A Cuba, Castro representa el senyor feudal, ja que disposa d'hisenda, cases i vides. I Escarrer encarna la burgesia dinàmica que crea les condicions socials necessàries per emmascarar el feudalisme, a fi que aquest es pugui perpetuar damunt la terra. La pela és la pela, no sols a Catalunya, sinó a qualsevol part del món. No hi ha altra lectura. La fotografia ens dóna una gran lliçó d'estratègia política i ens confirma tot allò que ja sabem sobre la condició humana. Tot just contemplant la imatge, hem après que Escarrer i Castro són les dues línies d'un angle, diametralment oposades en el seu començament, però que acaben per convergir. Si Castro hagués nascut a Porreres i Escarrer hagués lluitat a Sierra Leona, podem donar per fet que Castro dirigiria una de les cadenes hoteleres més importants del món, i que Escarrer vestiria jaquetes verd oliva per a recordar-nos, a tothora, que un revolucionari sempre és a punt d'ocupar un lloc a les barricades. Naturalment, Castro no en té cap, d'intenció de tornar-hi, a les barricades, perquè el capital no l'assetja, i si de cas alguns dels seus pretenen qüestionar qui comanda a Son Ribot, les democràcies occidentals correran a parar-los els peus. Tant Escarrer com Castro ja no tenen enemics qualificats. Els anys setanta, Escarrer era un porc capitalista "i disculpin l'expressió, però no faig més que reproduir el vocabulari de l'època", quan els assalariats d'hoteleria, dirigits per Pericàs i Obrador, reclamaven millores salarials, i les forces d'ordre públic obligaven, a garrotades, a entrar en raó els més exaltats. I hi va haver un temps en què Castro va ésser l'Anticrist, perquè els cubans refugiats a Miami "que són gent més insensata que ell" pretenien enderrocar-lo. Pel que fa als rivals d'Escarrer, Pericàs sortí de la vida sindical de puntetes, i Obrador optà per dedicar els seus esforços a l'activitat política, que és una manera de cobrar coneixement. En canvi els exiliats que pretenien enxampar Castro han quedat fossilitzats, com la gent de Ynestrillas a Espanya. En realitat el decurs de la història és un seguit de casualitats i no una cadena de fets transcendentals. Si Escarrer és de dretes i Castro és d'esquerres no té cap rellevància, perquè la ideologia, en ambdós casos, sols ha estat un camí per assolir el poder. El crepuscle de les ideologies condueix inevitablement a l'acceptació d'aquesta veritat, d'altra banda més crua que el pa per enfornar. Castro i Escarrer són amics, perquè tenen objectius idèntics. Matis: tenen punts de partida diferents, però objectius idèntics. Si Anguita arriba a la mateixa conclusió, entrarà a un convent i reclutarà fanàtics. Sols una allau de fanàtics o de bàrbars pot acabar amb la dolça corrupció mental que ens envolta.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris