Avui en dia, tenir «presència» requereix un fax, un telèfon, un ordinador, una fotocopiadora i, si tant voleu, un e-mail. Després, hi ha d'haver una persona darrere el telèfon per atendre les trucades i altres amb el compromís de reunir-se amb una certa periodicitat per analitzar els esdeveniments. És a dir, un mínim i rudimentari «aparell» de partit, crec que a l'abast de qualsevol grup d'amics de classe mitjana. No creis que amb això i la simpatia que desperten Els Verds, l'estada de Josep Ramon Balanzat al Parlament balear s'hauria notat una miqueta més?
Però la paraula «aparell» provoca espasmes i palpitacions als meus amics ecologistes. I no tan sols a ells: la majoria dels ciutadans han acabat per veure l'estructura dels partits com un monstre horrorós, fins al punt que per detectar un demagog no hi ha res millor que sentir-li la frase «jo no som un home d'aparell». D'això "ni ho nega ningú ni fa falta il·lustrar-ho amb exemples", en tenen molta culpa els mateixos aparells. Ara bé, són necessaris per convertir un corrent d'opinió més o manco generalitzat en una alternativa. Ignorar-ho implica una innocència o una irresponsabilitat que hauria de desacreditar davant els electors. Si no tenim una sèrie d'accions i de preses de posició que ens permetin jutjar, se'ns està venent una etiqueta, atractiva, però etiqueta al cap a la fi.
Per ventura, Els Verds i tots nosaltres hauríem de començar una reflexió seriosa sobre les autèntiques raons del descrèdit dels partits tradicionals i dels seus aparells. Jo, fins i tot, els trob alguns mèrits, als partits.
Solen acceptar la crítica millor que la resta de personatges públics i "element no gaire no menyspreable", de moment, són les úniques ONG que no tenen incovenient a reconèixer l'ambició de perdre l'N de la sigla. O la por a recuperar-la.
