algo de nubes
  • Màx:
  • Mín:

El prestigi del professorat

Darrerament es parla molt de la pèrdua de prestigi social que patim els professionals de la docència. El mateix conseller de Cultura, Educació i Esports, Manuel Ferrer, declarava no fa gaire a la premsa que un dels objectius de la seva conselleria és la recuperació de la satisfacció laboral i del prestigi del nostre col·lectiu. Quines en són les causes?

Pens que n'hi ha unes quantes. Fa trenta o quaranta anys hi havia molt poca gent que tengués possibilitats d'estudiar. El nivell d'estudis de la població era baix. Això feia que els ciutadans tenguessin en gran consideració els pocs que havien pogut gaudir d'aquests privilegi. D'aquesta manera, el capellà, el metge, l'apotecari i el mestre del poble constituïen un dels grups amb més prestigi social. Si es tenia un problema o dubte, s'acudia a un d'ells. Avui moltes persones ja no consideren que hi hagi tanta de diferència entre el que saben ells i el que sap un professor.

D'altra part, la creença que la feina d'un mestre és només la de transmetre uns coneixements als alumnes està molt estesa. I com que per això només cal tenir uns sabers compilats i recitar-los l'un darrere l'altre davant la classe, no es considera una professió ni difícil ni important, sempre que es domini el que s'ha de repetir com un lloro. Hom no comprèn que la tasca d'un ensenyant és molt més àmplia.

Igual que un metge, un educador, el primer que fa és un diagnòstic. Abans de començar s'ha de saber quina és la situació de partida, una situació que gairebé mai és la mateixa per a tot l'alumnat. A continuació s'han de seleccionar els continguts que s'han d'impartir, i no només els coneixements teòrics, sinó també aquelles actituds i valors que faran dels nins i joves d'avui els ciutadans del demà. Segueix una fase de planificació: como ho hem de fer perquè els nostres alumnes aprenguin el que els hem seleccionat? Després s'han de dur a terme dins l'aula les accions previstes, d'una forma prou flexible per poder-nos adaptar als dinamismes de la classe. Llavors s'ha d'analitzar el procés seguit: hem d'avaluar si els resultats obtinguts són els que volíem i, en cas contrari, cal tornar-hi amb noves estratègies. I en tot aquest procés encara no he citat la tasca tutorial, de seguiment dels alumnes per intentar ajudar-los a resoldre els problemes que es van trobant al llarg del seu aprenentatge i d'orientació professional i acadèmica, per tal d'aconsellar-los en la tria més adient per al seu futur. Com podeu veure no és tan fàcil com sembla, i molt menys si tot això s'ha de fer amb una classe de trenta o trenta-cinc individus, cadascun amb els seus coneixements previs, les seves capacitats i els seus ritmes d'aprenentatge diferents.

La societat no s'adona de totes aquestes dificultats perquè queda amb una imatge molt superficial del que és un mestre. Per a alguns només som aquelles persones que els guarden els fills mentre ells són a treballar. Per a altres som els que tenim una jornada laboral de només vint-i-set o trenta hores setmanals i tres mesos de vacances. Els primers encara no han entès el que és l'educació i continuaran sense entendre-ho després de llegir aquest article. Els segons, tal vegada en haver-se mirat el paràgraf anterior, sí que veuran que és impossible fer tota aquesta feina amb només vint-i-set hores la setmana, que una cosa és el temps que som al centre i l'altra és el nostre horari laboral, que és molt més ampli. A part del temps que dedicam a la nostra formació permanent.

De totes maneres, consider que la culpa d'aquesta mala imatge no es pot donar als pares. L'administració educativa no ha sabut, ni sap, transmetre a la societat el vertader valor de la nostra professió. Ens neguen l'homologació salarial amb la resta del funcionariat perquè, cita literal, «la seva jornada laboral és més curta», cosa que és falsa; ens lleven la setmana blanca perquè no cal un descans pedagògic enmig del llarg segon trimestre, «que han d'anar aquests a estar cansats!». I així podríem seguir i seguir.

Per a més inri, alguns de nosaltres mateixos, pocs, gràcies a Déu, ens tiram pedres damunt les nostres teulades. N'hi ha que se'n foten de la seva feina i, fins i tot, del vocabulari tècnic de la pròpia professió. Què pensarieu, estimats lectors, d'una metge que se'n rigués de la paraula hematoma o d'un misser que fes befa del mot jurisprudència? Us inspirarien confiança? I d'un professor que se'n fot de paraules com objectius i currículum?

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris