nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 16°
17°

El darrer argument

Després de la treva d'ETA, el nacionalisme és més fort que mai al País Basc. L'abandonament de la violència permet que HB deixi de ser una coalició proscrita i es transformi en un interlocutor respectable. Així, el PNB i EA poden establir acords amb el vessant més radical "però ja no violent" del nacionalisme basc. Comença a agafar cos la possibilitat d'un «front nacionalista» (PNB, HB i EA) capaç de controlar les institucions basques. L'entesa dels nacionalistes bascos donaria lloc al naixement, de fet, del Parlament i del Govern Nacional d'Euskadi. La «dinàmica nacionalista» es projectaria a nivell estatal i internacional com la veu legítima i democràtica del «poble basc». Un dels avantatges del nacionalisme és que pot vehicular-se a través de totes les ideologies de classe. El PNB és una dreta confessional i quasi beata. Donar suport al Govern Aznar és absolutament lògic des del seu conservadorisme. En tant que nacionalista, la necessitat d'exercir el poder a Euskadi li ha permès integrar el PSOE en el Govern basc. I demà no seria estrany veure'l obrint la mà a HB i EA a fi de forjar un Govern Nacional d'Euskadi disposat a totes les reivindicacions. Independència inclosa, per suposat.

A Euskadi, la pau fa més por que la guerra. La violència no té legitimitat dins l'Europa d'avui. Les armes són el recurs dels imbècils. Contràriament, la lluita democràtica vesteix els guanyadors d'una legitimitat inatacable. ETA i els seus atemptats eren el llast que immobilitzava HB. La treva ha alliberat el nacionalisme radical basc i li ha donat patent per incorporar-se, de ple dret, a la normalitat política. I actuar-hi com un element que afegeix pes al nacionalisme que podrà actuar com un conjunt de forces hegemòniques dins les institucions basques. Apareix, per tant, un nou terreny de lluita: nacionalistes contra no nacionalistes. I si els nacionalistes són portaveus de la identitat basca, l'enfrontament s'endureix: els defensors d'Euskadi contra els enemics de la Nació Basca.

Tant el PP com el PSOE han caigut, en el País Basc, en el parany de convertir el PNB "la força hegemònica del nacionalisme" en el gran enemic a batre. La satanització que s'intenta fer del PNB és un fracàs anunciat i clamorós. D'entrada, ha estat el PNB el factor decisiu per arribar a la treva d'ETA. I la pau li dóna prestigi i, segurament, rèdits electorals. El PNB és un suport fonamental del Govern Aznar. D'altra banda, el PSOE ha participat fins al darrer minut en el Govern Ardanza. Resulta un tant còmic que del dimoni basc s'acceptin els vots per mantenir el poder o, més encara, que es particpi d'un govern satànic... La desaforada campanya contra el PNB no descredita el nacionalisme. Ben al contrari: el reforça perquè li permet erigir-se en defensor d'Euskadi en contra d'unes forces espanyolistes que voldrien vinclar i sotmetre el poble basc. Una vegada més, el nacionalisme apareix com un enemic de talla. Els atacs dels no nacionalistes tenen la rara virtut de reforçar-lo i endurir-lo. La dialèctica dels nacionalistes transforma, sense gaire esforç, els seus adversaris electorals en enemics de la Nació. En aquest cas, en enemics del País Basc. Raonament tan simple com eficaç: si l'enemic exterior dels nacionalistes és un estranger invasor. L'enemic intern és encara pitjor un traïdor col·laboracionista. Un altre despropòsit de primera magnitud és intentar usar la Constitució Espanyola com a punta de llança contra el nacionalisme basc. Un mal defensor és sempre el pitjor enemic. Si la restauració de la Monarquia l'hagués intentat un Partit Monàrquic avui tendríem la III República. Inquieta veure com alguns fan de la Constitució un text sagrat "la Bíblia de l'unitarisme espanyolista" que és invocat contra els nacionalismes satànics. Arzalluz, sense inquietar-se pel fonamentalisme constitucionalista, ha recollit el desafiament: Euzkadi o Constitució? Euzkadi, primer! I si la Carta Magna proclama que qui garanteix la unitat d'Espanya són les Forces Armades... Als qui fan de la Constitució un text angelical, Arzalluz replica que «el canó és la darrera raó de la Constitució». Sense autodeterminació de cada una de les nacionalitats, Espanya és una presó. Dialèctica infernal... Llorenç Villalonga recordava que Lluís XIV feia gravar sobre els seus canons una expressió llatina: «Ultima ratio». És a dir: «El darrer argument». La força no és el principi ni la fi de la Constitució Espanyola. Però emprar sense esment la Carta Magna per intentar desqualificar un nacionalisme basc que acaba d'aconseguir el silenci de les armes, no és un bon camí. De moment ha donat canons ideològics a Arzalluz. I ha demostrat ja que és un excel·lent artiller.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris