nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín: 14°
12°

VERDE

Professar una postura crítica envers un tema que la moda ha fet tabú, és la més alta mostra d'incorrecció política que els outsiders podem exhibir. I l'ecologisme és, sens dubte, un tema de moda. Tan grossa i unànime és la seva pressió que moltes vegades m'he demanat si els recels que em desperta no me vénen d'una tirada malaltissa a l'anar contra corrent. Perquè, supòs que com la majoria, estim aquesta terra i aquest paisatge que, amb la gent que l'habita, han modelat el meu natural. En qualsevol cas, per a mi, les reticències envers l'ecologisme no són foteses. Comencen per la inconsistència intel·lectual: el militant de base sol ser una animeta càndida i irreflexiva que professa una fe de carboner allunyada de la més mínima actitud crítica. Les objeccions documentades són contestades amb dogmes generals que, paradoxalment, no inclouen matisacions adaptades al medi pròxim. L'ecologisme és una vocació intensa que no arriba mai, però, a professió. Els científics del ram, els ecòlegs, precisament no solen ser ni militants ni simpatitzants d'organitzacions ecologistes. El pare de l'ecologia catalana, el professor Margalef, no va amagar mai el seu desdeny per la tropa d'indocumentats que pontifiquen sobre qüestions complexes i difícils.

Una segona objecció és allò que en termes borsaris anomenaríem volatilitat ideològica. La seva expressió política genuïna, Els Verds aquí es presentaren per primera vegada encapçalats per Rafel Miquel, amb un programa que proposava una solució confederal al problema de la pluralitat nacional de l'Estat. Era, en aquells moments, un plantejament nacionalista més avançat que el del PSM, però immediatament, a les eleccions següents, va ser transubstanciat en un atac frontal a qualsevol reivindicació nacionalista, que era identificada com la responsable de la sang i el desastre de Iugoslàvia. I aquest no és l'únic cas de comportament erràtic: sembla, per exemple, que els verds alemanys (Die Grünen) han estat un model de prudència i d'antifeixisme en la passada campanya electoral, però, així i tot, es fa difícil oblidar el tragicòmic suïcidi de la seva antiga dirigent Petra Kelly i el general pacifista, una desgràcia que posà de manifest la frivolitat de situar aquests dos desequilibrats al davant del conservacionisme germànic. Si passam a l'anàlisi de les aliances o de les proximitats, sempre molt significatives, topam amb l'especial atracció que senten els verds per certes tonalitats del roig: a l'Estat espanyol només han fet coalicions amb els comunistes. Aquesta atracció deu ser mútua quan gent com Manuel Sacristán, militant del PSUC provinent de Falange, en ensumar el desori soviètic va trobar que allò que hi havia més prop de la dictadura del proletariat era l'ecomarxisme. Però, com que no hi ha temps que no torni, la seva revista, Mientras tanto, ara milita en l'anguitisme. I, ja només per no deixar res per verd, és divertit recordar que l'acrònim VERDE ha servit tant per aixoplugar una candidatura feixista (Vértice Español...o cosa així) com el crit de la noblesa «Viva El Rey De España» (motiu pel qual els nobles assisteixen als casoris reials ornats amb una banda verda). Una tercera objecció és la irrefrenable tendència que tenen a fer passar bou per bèstia grossa. Quan va esclatar el problema dels fems i els de Greenpeace es varen encamellar i encadenar a la incineradora en construcció, vaig coincidir a Prada amb un antic conegut de les trobades del CIEMEN que s'havia convertit en el secretari general dels Verds suïssos; me va dir , sense cap mania, que els ecologistes, a Suïssa, que governen a molts de cantons i a les ciutats importants, estan a favor de la incineració controlada de tots els fems no reciclables. Ni més ni pus; allò que no deu passar de ser una excentricitat local d'alguns ecologistes, ha desencadenat el conflicte intern més greu del PSM en tota la seva història. Una cosa semblant va passar amb aquella plataforma petrolera de la mar del Nord que, segons els ecologistes, no podia ser enfonsada sense provocar una greu contaminació: després de campanyes de desprestigi i de boicot contra la companyia propietària, varen haver de reconèixer que anaven errats de comptes, però el mal ja estava fet. En aquest capítol també hi podríem encabir la croada contra els camps de golf, que produeixen exactament deu vegades més que un camp d'alfals però no consumeixen ni la meitat d'aigua.

Per acabar, i sense que sigui una objecció (o, en qualsevol cas, no més que ho és la Inquisició per a l'Església), és una mica antiestètic que institucions, en principi benemèrites, com Greenpeace o SOS Racisme surtin als papers per actuacions impròpies, o, més precisament, per vel·leitats dilapidadores d'alguns dirigents cràpules.

NB: Estic en contra de la urbanització de Son Ferrandell i del golf annex. No per ecologista, sinó perquè és una barbaritat. Moltes vegades n'hi ha que fan llarg.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris