nubes rotas
  • Màx: 14°
  • Mín: 13°
14°

L'explosió

L'explosió de gas metà que va fer volar el Cappuccino ha creat una autèntica psicosi social. Qui més qui menys contempla el sòl amb desconfiança, i pensa, amb prevenció indissimulable, que sota la Porcelanosa hi ha cavernes fètides, veritables inferns d'excrements. L'explosió del Cappuccino té una lectura bíblica. Els humans, envoltats de luxe, superbs i mesquins, ens oblidam que ens tapa la merda. O que ens taparia si no tenguéssim cura d'amagar-la. Convindria no oblidar-ho, si no ens volem exposar que passi el que passa. I el que passa és que, de tant en tant, és produeix un tro impressionant, mentre l'ona expansiva se'n du ferro i fusta, pedra i persones. L'explosió del Cappuccino hauria pogut provocar una mortaldat èpica. I la responsabilitat és dels que enterraren la merda en el subsòl. Segons explica Grasset de Saint-Sauveur, en el seu Viaje a las Islas Baleares y Pithiusas, el primer excusat, instal·lat a Madrid, data de 1760. Així que és ben probable que, a Mallorca, no n'hi hagués fins a les primeries del XIX. Diu, el diplomàtic francès, que «antes de esta época, los habitantes tenían la costumbre de arrojar, por la noche, y desde sus ventanas, a la calle, sus basuras, las cuales permanecían hasta que se secaban». La pudor que desprenien els carrers era inenarrable. Però, en compensació, els ciutadans devien disposar d'un sentit de l'olfacte molt ben ensinistrat, que els permetia catalogar l'olor de cadascú. Per l'olor dels excrements sabem quina mena de bestiar s'allotja a un estable. És a dir, que l'olor caracteritza un lloc i es relaciona amb una espècie animal concreta. D'altra banda, en el cas dels estables, en associar l'olor als bous o als cavalls, no ens repugna. Abans del XVIII, tampoc no devien repugnar els excrements de persona. I el viatger que feia camí cap a una ciutat, en devia percebre primer la pudor que veure'n els campanars. Sens dubte, altre temps, la gent era més franca que ara i es reconeixia en la brutícia pròpia. A posta tampoc no amagava els sentiments més miserables, i tal com diu Miquel dels Sants Oliver, en referència a la Palma del XVIII, «lo lúgubre se daba la mano con lo carnavalesco; los carros triunfales seguían hoy la misma carrera que mañana el penitenciado o el reo de muerte». La gent perversa no amagava la seva perversitat. Actualment, aquella que ho és de debò, perversa, sent obsessió per dissimular la seva condició de merda moral, potser perquè la netedat del cos i de l'entorn ha esdevingut el símbol visual d'una humanitat que aposta per causes tan valorades com la del benestar social, la de la no violència, etcètera. Però en comptes de millorar, allò que aconseguim és disfressar els caires més vergonyosos del tarannà humà. Al cap i a la fi, la merda existeix igualment, encara que reposa fora de la nostra vista. En els subsòls de les ciutats hi ha rius enormes de merda, que, paradoxalment, malgrat que esdevenguin matèria putrefacta, són una prova irrefutable que ben a prop es desenvolupa la vida. A vegades pretenem oblidar una realitat tan dura com és la que es desprèn del fet que existència i merda van de la mà, fins que una explosió salvatge com la del Cappuccino ens permet abandonar l'estadi d'innocència hipòcrita en el qual ens instal·lam. Si recuperàssim els costums del XVII i no amagàssim la merda, potser la pudor se'ns faria insuportable, però sabríem qui és qui. D'altra banda, no ens moriríem d'aquesta. Fins i tot n'hi hauria que traurien bona cara, com ha passat sempre. La senyora Carmen Romero acaba de dir que els artífexs de la pau, a Espanya, són Vera i Barrionuevo. I com que ho ha dit sense enrojolar-se, cal suposar que la merda li arriba fins a les celles i no se n'adona. No se n'adona ni té perquè adonar-se'n. A jutjar per declaracions com la que comentam, fa la impressió que fa temps que sura dins el llot. I, fet i fet, no li ha anat tan malament.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris