algo de nubes
  • Màx: 11°
  • Mín:

De futbolisme «soberano» a futbol «anissette»

La imatge que certifica la mort del futbolisme es va produir al Santiago Bernabéu dissabte passat, quan l'àrbitre xiulà la fi del partit, i els jugadors del Madrid i del Barça oferiren el trist espectacle d'estretes de mà, rialles còmplices, abraçades i, en fi, tot un rosari de demostracions amicals que als militants del futbolisme d'un costat i de i altre els degué parèixer, com a poc, xocant. Com es pot entendre que un jugador amb la camiseta blaugrana abraci (si no és per mossegar-li una orella) un amb la blanca, o viceversa, després d'un partit? Senzillament, perquè els principis del futbolisme s'han perdut completament. Quan les Forces del Mal i les Forces del Bé s'enfrontaven hi havia espurnes, i quan l'home que antigament vestia de negre i ara de multicolor (un altre símbol de la decadència), xiulava la fi, una freda estreta de mà era, de molt, l'única concessió possible. Molt millor, clar, si s'acabava amb una brega general d'aquelles dels Barça-Madrid dels bons temps, quan el futbolisme era cosa de soberanos, i no com ara, que és futbol d'anissettes... Imatges com les de dissabte passat eren del tot impensables fins fa poc. Les potades, caparrotades, escopinades, insults i agressions, imprescindibles en l'espectacle del futbolisme (Juanito, Migueli, quin temps!), es produïen durant el partit, però la tensió era contínua durant tota la temporada. N'hi ha que pensaran que és molt millor ara. No, les treves estan bé on estan, no a la Guerra Santa. És vera que en queda algun, com l'impresentable Gaspart, intentant que combreguem amb rodes de molí, però pels ingenus que se'l poguessin creure encara, dissabte passat tengueren la confirmació que el professionalisme exacerbat ha acabat amb el futbolisme, deixant-lo en, només, futbol. El futbolisme era identificació entorn dels jugadors que lluitaven per l'Emblema, indistintament dels resultats. Avui ja no és així. El Barça va sortir al Bernabéu amb només un català, Sergi, i amb un adherit, Luis Enrique. La resta, futbolistes estrangers que són tan professionals que ferien la seva feina, trist futbol, exactament igual a can Barça o en el Madrid, i quan acaben el jornal, tots amics i fins la pròxima.

El resultat són camps que no s'omplen més que de tant en tant si les coses van bé i d'altres que ni això: Van Gaal ha fet que el Barça guanyàs la lliga, però ha buidat el Camp Nou. Els presidents i els entrenadors s'han convertit en els patètics protagonistes d'un espectacle cada vegada més mediocre, mentre que els jugadors es limiten a complir, cobrar, callar i res més. Guardiola, Raúl, Sergi o Hierro són els darrers activistes que encara es guanyen la vida defensant el futbolisme. Però la norma, ara, són els estrangers que han contaminat quasi tothom de l'asèpsia del mercenari: res personal, res ideològic, res sentimental. Només una feina. Que n'apreguin de com ha acabat el bàsquet. Que torni el Profeta.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris