algo de nubes
  • Màx: 10°
  • Mín:

La cultura ignorada

Des de les pàgines de El País, diumenge passat Joan de Sagarra recordava Josep Gironès, el crack de Gràcia, un personatge força popular a la preguerra, del qual ja no se senten cantar ni galls ni gallines. Sagarra ha consultat la Gran Enciclopèdia Catalana i no n'ha trobat cap referència, cosa que li dóna motiu per a lamentar-se de l'excessiva «culturalització», entre cometes, de la cultura catalana. Si pega una ullada als volums, corresponents als segles XIX i XX, que, sota el nom de «Història» i amb el subtítol de «Política, societat i cultura dels Països Catalans», publica Enciclopèdia Catalana, és probable que es pegui cops pel cap en veure el tendenciós tractament ideològic que es fa dels apartats dedicats a l'espectacle. A ca nostra, per a passar a la història, cal haver destacat en alguna de les arts ben considerades des del punt de vista social. I sovint n'hi ha prou amb el fet d'haver-ne exercida qualcuna, encara que sigui des de la més estricta vulgaritat creativa.

Sempre gaudirà d'un major reconeixement històric un poeta superflu que un boxejador capaç de proclamar-se campió d'Europa amb quatre cascalls. En certa manera l'elecció és lògica. Això no obstant, abans de condemnar segons quines biografies a l'ostracisme, convindria mesurar la dimensió popular que han tingut.

Diu, Sagarra, que Gironès no té un carrer a Barcelona. Tampoc no el té Gori Vidal a Palma. I Vidal, residenciat a Nova York, va ésser un autèntic mite, a Mallorca, després d'enfrontar-se a boxejadors de l'anomenada de Joe Scalfaro, Kid Chocolate i Alf Brown. Aquests dies m'han comentat que l'ajuntament de Palma ha decidit dedicar un carrer a Quinito Caldentey. Imagín que la regidora de Cultura intentarà dissimular la dimensió autèntica de Quinito, que era la de torero, donant més rellevància a la seva activitat periodística o a la bona traça que tenia per a dibuixar.

En canvi, Quinito, entorn dels anys trenta, va ésser un ídol popular, més admirat que Costa i Llobera. Naturalment no pretenc establir comparances entre el torero i el poeta, però vull significar que, ens agradi o no, ambdós són part de la nostra història. A jutjar pels arguments que esgrimirà Cultura a l'hora de justificar la concessió d'un carrer a Quinito, imagín que és perdre el temps demanar el mateix honor per a Jaume Pericàs. De tota manera jo el deman, i si el batle m'escolta farà santament. En nom de purismes culturals, del tot anorreadors, renunciam a un passat bell i pintoresc i que, sobretot, és tan nostre com la Seu. A l'exposició d'Anselmo Miquel Nieto (1881-1964), que hi ha actualment a Ses Voltes, podem admirar un oli preciós de Laura de San Telmo, la ballarina que, a més a més de ballar, feia ballar de capoll els clovelles de l'alta societat mallorquina. Jo havia llegit coses d'ella, relacionades amb els seus èxits al Líric, els anys vint i trenta, quan aquest escenari era una projecció del Paral·lel. És Laura de San Telmo, així com Margot Lorenzi, Blanquita de Parma i tantes altres, part d'un món ben nostre, al qual els prejudicis dels mandataris culturals ens obliguen a renunciar. A desgrat de cometre un error greu, és clar. Si més no, perquè «quien sabe del pasado, sabe del porvenir». La frase és de Valle Inclán i es reprodueix en el catàleg de l'exposició esmentada.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris