tormenta
  • Màx: 17°
  • Mín: 15°
18°

La imitació de la vida

Tanmateix la temptació és massa forta. Si dijous deia que, davant l'exposició de Miguel Czernikovski al Centre de Cultura de «Sa Nostra», del carrer de la Concepció, Palma, entren ganes d'entendre molt de fotografia per poder-ne parlar, la veritat és que una ja incurable incontinència davant certs estímuls me mena a dir-hi unes quantes coses, de les moltes que suggereixen aquestes obres. L'exposició té títol, «Glu-tack», i és oportú que en tengui "moltes vegades els títols fan nosa, confonen o simplement són inocus", no només perquè proporciona una informació que l'espectador integra a la seva mirada, sinó perquè conté suggerències claus per acostar-nos a la poètica de l'autor.

Així, per exemple, se'ns posa en relleu, amb claredat meridiana, que estam davant l'obra d'un artista. Això és o pot parèixer una perogrullada, de manera que m'agradaria explicar-ho amb dues paraules més: com a espectadors, percebem la naturalesa artística d'una obra d'art abans d'entrar en un món de consideracions que pot ser infinit. Entre aquestes consideracions, el gènere, la tècnica, etc., ocupen llocs primordials, però no enterboleixen "servidor creu que no haurien d'enterbolir" aquella primera percepció. Estam davant una obra d'art, i en aquest reconeixement inicial es crea la necessària, convulsa complicitat amb l'artista. Després "molt més després del que podria semblar" consideram altres aspectes: si és una pintura, una escultura, una fotografia... En aquest cas, l'artista, amb el títol de l'exposició, ens fa l'ullet, com per preguntar-nos quina és la tècnica emprada: la matèria primera, manipulada i sotmesa a tractament visual mitjançant un objectiu que organitza la llum i la fosca; aquest mateix objectiu; o fins i tot l'alquímia del laboratori. L'important és el glu-tack?

L'important és que Miguel Czernikovski elegeix unes matèries primeres, els dóna unes determinades formes i les retrata d'una determinada manera perquè tot plegat expressi la mirada del propi artista sobre «el» món. Diria que es tracta d'uns nous antropomorfismes que ell, com Déu, crea des del fang, des del glu-tack, cercant-hi harmonies i antagonismes, suggerint-nos projeccions de nosaltres mateixos. No crea "glu-tack, objectiu, laboratori" la vida, sinó que en vol fer una projecció, d'alguna manera podríem dir que una imitació, si aquesta paraula pogués ser entesa com un punt de partida, com ho és, per exemple, en Jean Arp. Parlam, per tant, de la feina d'un creador que, entre altres estris, empra una màquina de fer fotos: però això és, potser, secundari.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris