muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín: 15°
17°

La pau, el problema

Tot i que la situació no podia empitjorar de cap manera, l'inici de converses serioses i públiques (privades sempre n'hi ha hagut) del PNB i EA amb HB va posar molt nerviosos els partits espanyols (PP i PSOE) partidaris de mantenir l'statu quo de la Constitució del 1978. Malgrat les reticències, aquella alineació de forces nacionalistes ha donat resultats ràpids i espectaculars: la pau a Euskadi en pocs mesos. Qualsevol govern del món estaria entusiasmat amb la solució d'allò que considerava com el problema principal. Però, curiosament, no es pot detectar el més mínim símptoma d'eufòria en cap dels partits estatals que governen o aspiren a governar a Madrid. I és que la solució és per a ells molt més problemàtica que el mateix conflicte.

Tant el PP com el PSOE han passat, en un tres i no res, a estar en minoria a Euskadi. Fins ara hi havia una majoria conjuntural de «no violents» que deixava al marge els «violents». La visualització més clara d'aquest bloc era la mesa d'Ajuria Enea. L'objectiu de tots els que la integraven era fer front de la manera més eficaç i coordinada a la violència d'ETA. Desapareguda la violència, la mesa deixa de tenir sentit i ha de cedir el seu lloc a la política quotidiana i a les institucions on és natural practicar-la. Al parlament del País Basc és normal que les forces més afins, nacionalistes per una banda i espanyols («demòcrates» es diuen ells mateixos) per l'altra, estableixin aliances per tirar endavant les seves propostes. Ara mateix els firmants de l'acord d'Estella tenen quaranta diputats al parlament basc i els «demòcrates» n'hi tenen vint-i-quatre. Així s'entén clarament la urticària del ministre Rajoy: «La separació lògica és entre demòcrates, encara que amb plantejaments diferents, respectuosos amb la voluntat de la majoria i respectuosos amb la vida de les persones, i els que no són demòcrates i donen suport al terrorisme». És a dir: Rajoy vol mantenir la ficció d'un front antiviolència on ells tenguin la capacitat d'obstruir les iniciatives dels nacionalistes.

També és cert que ha de ser molest per a un espanyol trobar-se constrenyit a haver d'acceptar que, per molt que n'hagi fet ostentació, la democràcia i el respecte a les decisions dels ciutadans són valors secundaris comparats amb la unitat d'Espanya. La Declaració de Barcelona (les desgràcies no arriben mai soles) ha fet mostrar el llautó imperialista del govern espanyol. Al ministre Rajoy «no li agrada» la dinàmica creada per la Declaració i diu que «plantejar processos d'autodeterminació o Estats confederals no du a res positiu i, a més, la resta d'espanyols no ho desitgen». Vet aquí la nova línia de defensa: els bascs (i els catalans) no podran fer a ca seva res que «la resta d'espanyols» no desitgi. Ja sabem què entenen a Madrid per democràcia. Quan passen, democràticament, a ser minoria a Euskadi, s'atrinxeren darrere la Constitució. Aznar i Almunia, davant aquesta situació d'emergència nacional, aparcaran les seves diferències i s'entrevistaran immediatament per rearmar la rereguarda «democràtica» al crit de 'No pasarán!. El problema, realment, no és Euskadi: amb policia i hisenda pròpies, ja queden poques reclamacions pendents i la dependència d'Espanya és més simbòlica que real. No: el problema és Catalunya, que aquesta vegada pot actuar amb més responsabilitat que fins ara i apuntar-se als mateixos avenços que Euskadi. De moment, la prudència de Pujol ha arribat a vorejar la traïció, però tot té un límit, i això fa por a Espanya.

En qualsevol cas, tenir la pilota al terrat propi fa venir arcades als governants immobilistes de Madrid. Tot era més senzill quan cadascú feia el seu paper: ETA matava i el govern s'exclamava, telefonava a França i, si podia, n'engabiava uns quants. Ara ETA ni mata ni matarà: la solució d'Irlanda ha deixat sense referents i sense suport internacional la via violenta. La lluita armada, que allà també havia entrat en un espiral d'acció-repressió-acció, ha deixat lloc a la certesa de la reintegració a la República d'Irlanda a mig termini i per vies democràtiques. A Euskadi, la majoria nacionalista és tan aclaparadora que demà mateix el parlament basc pot proclamar la independència. En qualsevol cas, Madrid s'haurà d'empassolar les resolucions i les lleis incòmodes, molt incòmodes, que començaran a votar, democràticament, els parlamentaris bascs. La miopia d'ETA és proverbial, però el govern espanyol farà malament si confia en la seva ceguesa absoluta. ETA no li facilitarà la bunquerització tornant a matar: des del parlament basc pot fer més mal i sense risc. Això no vol dir que les provocacions de l'altre bàndol no siguin importants: tots recordam com va avortar la caverna espanyola (cas Arregui, per exemple) qualsevol indici d'acord en el passat. No seria gens estrany que ben aviat aparegués algun basc torturat i assassinat surant pel Bidasoa. Els imperis sempre tenen un GAL a punt, i ara és un bon moment per fer-lo actuar. Però Aznar li ha agafat gust a això de seure amb demòcrates i ho tendria mal d'explicar per Europa. Ara, per desgràcia seva, tothom ja sap que els descontrolats solen cobrar del govern i solen tenir llinatges que coicideixen amb els del ministre de l'Interior. No basta, però, que el govern aporti, al procés de pau, el control dels descontrolats. Alguna cosa més haurà de fer. Per exemple, no recórrer al Tribunal Constitucional la llei basca que permet la creació de seleccions esportives nacionals. Ni això pot fer Espanya per la pau? Però, si ho fa, què passarà amb la unitat esportiva i espiritual de la pàtria?

Les raons per a l'optimisme són escasses, però no inexistents. Hi ha exemples de polítics previsors capaços de solucionar els conflictes amb prudència: Tony Blair va començar per acontentar els nacionalismes de Gal·les i d'Escòcia, i després de tranquil·litzar-los amb la devolution va encarar la restitució de l'Ulster a la República d'Irlanda (que es produirà d'aquí a una trentena d'anys pacíficament per raons purament demogràfiques). Anglaterra, una vegada més, haurà culminat d'una manera pràctica, salvant tot el que es podia salvar, un procés d'emancipació nacional. Cap coincidència, com es pot veure, amb la imprevisió dels governs espanyols que han arribat a l'envit dels bascs amb els deures sense fer i amb una perifèria encabritada i més reivindicativa que mai. Espanya haurà de negociar el conflicte basc amb problemes pendents com la transformació del Senat en cambra de representació territorial, o un sistema just i transparent de finançament autonòmic. I, sobretot, haurà de començar a fer concessions sense haver fet entendre al poble espanyol que això de les altres nacions i les altres llengües de l'estat no és, com els han fet creure, un invent de quatre nacionalistes anacrònics, sinó que és una realitat més viva que la mateixa Espanya, que catalans, bascs i gallecs tenen el dret i la força suficients per fer-los saber que s'han acabat els romanços, que han d'amollar o la corda es pot rompre. La demagògia antinacionalista dels «demòcrates» espanyols ha donat molts de rèdits electorals, però ara passarà una factura altíssima.

Desgraciadament, Aznar i els seus «demòcrates», posant la Constitució més amunt que la voluntat popular, s'assemblen més a Milosevic que a Blair, i pot ser que siguin més fidels a la tradició espanyola de salvar l'honor que a l'impuls intel·ligent d'actuar amb prudència. Si aquest és el cas, provocaran patiments immensos a la població, però tanmateix al final hauran hagut d'aprendre la lliçó d'aquest altre 98: l'any que Espanya va perdre les, ara sí, darreres colònies.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris