lluvia ligera
  • Màx: 18°
  • Mín: 17°
16°

El pacte nacionalista (els protagonistes i les categories)

Ja fou dit que, d'ençà de la transició democràtica, el PSM-NM ha estat l'únic partit que ha fet de la defensa de la identitat nacional la seva insubstituïble referència ideològica, i que gràcies al seu activisme damunt un terreny erm —amb la suma de la tasca d'organitzacions cíviques de caire cultural i ecològic— avui encara som quelcom identificable. En perill d'extinció, però identificable.

D'UM se saben els seus orígens —UCD— i es recorda un passat que, tal vegada, s'estimarien més que no existís, vinculat íntimament als successius governs d'AP, amb què contribuí de forma decisiva i duradora donant-los un imprescindible suport parlamentari. UM, doncs, des de la perspectiva nacional, té uns antecedents mereixedors d'esser mirats amb justificada desconfiança, i un exercici polític lligat a allò gairebé innombrable, de trista coneixença, que emmalalteix aquesta terra des de fa massa anys.

Però tot flueix, i ni les circumstàncies polítiques ni socials són immòbils ni sembla savi que els mateixos arguments d'antany vulguin esser utilitzats per a analitzar i per a intervenir en una realitat diferent. Per això, tractar d'esbrinar si en parlar d'UM parlam o no d'un partit nacionalista, sembla una feina necessària però que més aviat ha de mirar el present i el futur que no el passat i considerar, sobre totes les coses, l'objectiu prioritari/únic del redreçament nacional. UM és un partit autòcton —i ho és perquè el seu centre de decisió el té aquí—, i amb aquesta característica acompleix uns dels requisits imprescindibles, encara que insuficient per si mateix, per aconseguir «crèdit» nacionalista. Endemés, les manifestacions verbals i escrites dels seus dirigents s'insereixen dins un espai que autocataloguen com de centre nacionalista, o quelcom similar, per bé que caldria que el partit fes proclames oficials prou nítides sobre l'autogovern i sobre els límits «pràctics» que s'imposa a la recuperació lingüística del país, que és tant com dir a la recuperació del país. D'altra banda, la seva concepció de l'equilibri territorial es troba lluny de qualsevol idea de planificació de futur que aturi dràsticament l'explotació del sòl i dels recursos naturals.

Si les diferències entre els partits cridats a pactar —el PSM-NM i UM— dificulten d'entrada l'intent d'enteniment, això no ha de significar pas, ans el contari, que el pacte no sigui, a més de desitjable, possible. Seria precisament tasca del PSM-NM reclamar d'UM definicions concretes i públiques de caire ideològic —amb modificació dels estatuts d'aquest partit, si calgués— i compromisos ferms d'actuació política sobre els aspectes fonamentals que farien viable l'acord. I ho seria, tasca seva, perquè té l'autoritat moral que deriva del seu trajecte històric i del major pes electoral que reflecteix incontestablement el nombre de vots. Al contrari d'allò que de vegades s'ha de sentir dir, el PSM-NM sí pot fer —i fa— «lliçons» de nacionalisme. Però ha d'esser justament per aquesta indubtable característica seva de grup polític al servei del país que ha d'oferir —al propi país— clarividència i generositat. Clarividència per entendre que cal de forma inajornable que el nacionalisme assoleixi demà mateix les regnes del govern: just considerant el grau de despersonalització accelerada que patim, el 2.003 serà massa tard. Clarividència i també generositat per a esbrinar que per a guanyar les properes eleccions autonòmiques s'ha d'actuar amb projectes col·lectius capaços d'obtenir adhesions majoritàries, sense timideses, sense complexos; amb la voluntat d'aconseguir el recolzament dels poders economicomediàtics i de ser percebuda com una força de centre, d'espectre ample, clarament nacionalista, amb resolució per a unir les idees disperses de fer país i de desvetllar els sentiments nacionalistes que encara resten ensopits.

A tots els estats d'Europa, sense excepcions, cap opció política no ha obtingut el poder sinó mitjançant l'ocupació dels espais electorals anomenats de centre i amb simultani desistiment dels maximalismes ideològics. La tradició del nacionalisme mallorquí es nodreix de produccions intel·lectuals provinents de l'esquerra i de la dreta, indistintament. I totes han convingut, des de diferents postures d'eixida i d'arribada, en l'afirmació d'una nacionalitat cultural i política mallorquina necessitada de traducció en institucions d'autogovern.

El PSM-NM i UM ho saben, això. Saben que el mallorquinisme/ nacionalisme té urgències històriques que fan inajornable la presa del poder i saben que guanyar les properes eleccions autonòmiques només serà possible mitjançant un gran pacte preelectoral —que no qüestionaria la independència i autonomia de cadascun dels partits— que arraconàs o minimitzàs les discrepàncies ideològiques i fos presentat amb orgull com la fita clau per a engegar entre tots la (re) construcció del país.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris