algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 16°
23°

Monica Lewinsky i Antígona

Un antimite és una figura o un personatge que ens confirma en aquella vella saviesa que proclama tothora que som de terra i terrejam. Per exemple, aquest any del Senyor de 1998, la Monica Lewinsky.

Els mites "ja se sap" són focus poderosos d'atracció de l'atenció pública i privada i la seva funció és eminentment explicativa de la realitat humana. En aquells aspectes o matèries culturals en els quals els logos no funciona "o funciona molt limitadament", els mites, amb els seus componentes irracionals o arracionals, són el millors estris explicatius de la realitat col·lectiva de què disposam. Fan solc o paret, a base de reiterar-se. Insisteixen, una i altra vegada. Conten l'horror de l'experiència humana. A la seva manera, i pel que fa als majors afers culturals, són els grans instruments del coneixement al nostre abast. La raó pot explicar i engalzar els conceptes geomètrics; les realitats culturals són il·luminades "mai perfectament aclarides" per les narracions mítiques, sempre reiterant-se però mai repetint-se exactament. Un mite no és un teorema.

Naturalment "és un dir", així com hi ha mites, hi pot haver també contramites, mites que ens subjecten a la força de la gravetat; ja se sap: som de terra i terrejam. L'animalitat, òbviament, ens explica sovint una gran part "per no dir la major part" de la conducta humana. Tanmateix, no tota.

En un moment en què la rapidesa i l'eficàcia de les consultes a Internet deixen totalment al marge i absolutament endarrerida la transmissió oral dels mites, m'ha sobtat la comparança entre les tan calculades i rentables peripècies de l'exbecària de la Casa Blanca, actual centre d'atenció de la morbositat de milions, amb el tan vell mite d'Antígona, cantat per Sòfocles, Alfieri, Bertol Brecht, Jean Anouilh, Salvador Espriu, Guillem Colom, María Zambrano i tants d'altres. Amb la senzilla diferència que l'únic guany que Antígona espera és la mort emparedada, pel sol fet d'haver-se atrevit a enterrar el cadàver abandonat als voltors del seu germà Polinicies, en mer compliment d'un sentiment de pietat filial "estranya cosa", tot desafiant el manament de Creont i la raó d'Estat de Tebes. Evidentment, una conducta que no pot explicar-se des d'un punt de vista merament biològic o "encara manco" merament polític o econòmic.

Tanmateix, si l'esclat del contramite d'actualitat haurà arribat a moltíssima més gent que el vell mite grec, aquest, per contra, sembla segur que durarà molt més en el temps. I, en qualsevol cas, ens ofereix la benvinguda possibilitat de contraposar i comparar.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris