algo de nubes
  • Màx: 22°
  • Mín: 15°
22°

La meva terra (I)

He manllevat, de manera fragmentària, el títol d'una pel·lícula per encapçalar aquest article. Es tracta del film Aquest terra és meva, del director francès exiliat a Hollywood Jean Renoir i interpretat per l'actor britànic, immens en molts sentits, Charles Laughton, que protagonitzà mitja dotzena de les millors pel·lícules d'aquest segle, entre les quals sent una especial predilecció per una obra menor, El dèspota, que excel·leix per la seva perfecció narrativa. Vull suposar que tothom en coneix l'argument, però, per si de cas, el resumiré en tres o quatre línies. És la història d'un pusil·lànime mestre d'escola francès que viu atemorit per una mare seca i autoritària i, sobretot, pels ocupants del seu petit poble, l'exèrcit alemany, durant la Segona Guerra Mundial. La seva covardia és, finalment, vençuda en un judici en el qual fa un al·legat en defensa de la llibertat i de la seva terra, la França conquerida, ocupada i sotmesa per la tirania iniqua del nazisme. Un discurs final, ple de sentiment, que el du a la mort per afusellament.

Quan la vaig veure per primer cop, fa molts d'anys, m'impactà i m'emocionà el seu parlament, certament dirigit a punyir la fibra sensible dels espectadors. Aleshores ignorava que, a través del cine, s'havia engegat una calculada campanya de propaganda en favor dels aliats i que, aquesta pel·lícula en concret, devia ser una espècie d'expiació de culpabilitats. Desconeixia, també, la poca resistència que els francesos oposaren a la invasió, la vergonya del col·laboracionisme, les temptacions feixistes d'un govern feble i d'un poble que purgà durant molts d'anys la taca d'una actitud no gens exemplar en la defensa del seu patrimoni. Però tampoc no coneixia ni Epreuves, exorcismes d'Henry Michauz, ni Feuillets d'Hypnos de René Char, poetes i partisans, ambdues obres quaderns de trinxera, dietaris de guerra escrits en períodes semblants i en similars circumstàncies, que deixen constància de la nàusea d'alguns francesos envers la barbàrie, de la seva lluita en defensa de la llibertat i de la seva voluntat de recuperar, per les armes i les paraules, el territori vital. Ara, que ja sé tot això, no deixa de commoure'm, cada vegada que el torn a sentir, l'al·legat final del condemnat. I encara més, perquè conec millor la condició humana i els mallorquins, puc entendre, de cap manera justificar, l'actitud dels francesos davant l'ocupació.

El meu besavi, funcionari de presons, fou destinat a Inca l'any 1904. Tingué nou fills escampats per la geografia penitenciària espanyola. Un d'ells, el meu avi patern Lluís, passà part de la seva infància i joventut entre Mallorca i València, quan la llengua era nexe d'unió i no motiu de disputa i secessió. L'ascendència de Terol és la causa del meu llinatge estrany en aquestes contrades. Tenc, per tant, una cama forastera no gaire llunyana. Però mai no m'he sentit foraster en aquesta terra. Ni tampoc no s'hi sentí el meu pare. Ni tan sols el meu avi, que s'incorporà a aquesta comunitat per fer el servei militar i ja no se'n tornà.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris