algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 16°
19°

Volen, volen colomets

Però, ha existit qualque vegada un dotze de setembre? A parer dels colomets que foren obligats a prendre el vol amb una ventada de mil dimonis, hi ha per a ells un dotze de setembre talment com per a Déu hi ha un Divendres Sant. Per als mallorquins, el dotze de setembre va esser una falca enmig de l'estiu i poca cosa més. En canvi, Mallorca va celebrar una festa de pinyol vermell, encara que sols en tenguessin constància el senyor bisbe i la classe política. Els ciutadans van per un camí i els polítics per un altre. En un dia lleig, ventós i assolellat, els ciutadans s'amuntegaren al passeig marítim per a veure en directe uns metres de la vuitena etapa de la Volta Ciclista a Espanya. I per tal d'acontentar-los, l'Ajuntament de Palma va permetre que es colapsàs la circulació al carrer de Joan Miró, en un dels actes més incívics dels darrers temps. Mentrestant, la Senyora, Jaume Matas, Joan Huguet i d'altres, amollaven colomets blancs des del mirador de la Seu. Els colomets més sortats aconseguien arribar a la branca d'una palmera; la majoria, empesos pel vent, s'estavellaven contra la murada i eren arreplegats, malmesos, pels moixos famèlics de sa Calatrava. A l'interior de la Seu, el bisbe i els capellans bevien vi dolç i rosegaven galetes per a celebrar no sé quina història de Jaume II, perduda en el temps. Fora, plantant cara als remolins de vent, els col·lectius de la Tercera Edat, convocats per dona Maria Antònia, i els guiris que coincidiren casualment amb la festassa, menjaven coca amb verdura, panades i pa amb sobrassada. Per a l'ocasió, la Senyora lluïa el vestit que estrenà el dia del Corpus, i en passà un fum perquè, qui més qui menys, a l'estiu posa pes, i li venia tan cenyit com un guant. En canvi, dins els calçons de Jaume Matas n'hi cabien dos, perquè el president practica el padle amb Bertín Osborne, idò!, i si continua progressant qualsevol dia Kosemari Aznar el convidarà a fer una partida a Moncloa. Enguany, dona Maria Antònia va convidar Matas a amollar colomets amb ella, i el president, que és de pasta d'ensaïmada, va quedar-li tan agraït que li cedí tot el protagonisme de la Diada. La Senyora, per tant, caminà dues passes davant els altres, cap a la Seu, amb el vent de cara, que bufava insolent i trist pels carrers d'una ciutat morta. Faltavan dones a la comitiva del dotze de setembre. Pilar Ferrer, la bona, la del Parlament, s'havia clavat a l'orella una flor de gerani, d'un vermell encès, i la va perdre amb el primer cop de vent, tot just sortir de casa. Així que amb els rissos fets un embolic, optà per clavar-se dues misteles davant el televisor. Teresa Rivera va deixar d'assistir-hi, perquè havia promès als seus acudir davant la presó de Guadalajara, a l'hora del «bocata-xoriço», en solidaritat amb Barrionuevo i Vera. I Pilar Ferrer, la dolenta, la consellera, la que "mirau-la bé!" és clavada de cara a Isabel La Catòlica, a aquella hora passava oració amb un rosari negre enmig de les mans. A la Seu hi eren, acompanyant Munar, Matas, Huguet i tots els parlamentaris que volien berenar de franc. Aquests no tenien res més a fer. Els caps de fila, sí. Els caps de fila amollaven un colomet cada cop que els fotògrafs els apuntaven. I de fotògrafs n'hi havia una pila. De manera que Joan Fageda es demanava, amb amargura, com és que a ell, que alliberà conills "un animal més suculent que el colom!" al bosc de Bellver, ningú no el retratava.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris