algo de nubes
  • Màx: 11°
  • Mín:

Pirotècnia electoralista

Com molts de lectors saben, el símbol que representa poèticament la bellesa efimera és la rosa. «Cull dejorn les roses...» ens receptava Pierre Ronsard... No cal haver-se capbussat dins el món dels poetes, ni tan sols haver decrostat les pàgines d'una antologia per adonar-se'n. Tots hem observat la rosa colltorçuda i mústia que des del seu panteó particular "un gerro de porcellana, per exemple" ens ofrena les darreres reminiscències del seu perfum, les reminiscències d'allò que va ser i no és.

Més modernament, hi ha un artilugi que podria representar amb més trepidància, per tant més ajustat als cànons estressants que entre tots hem imposat a aquesta modernitat que ens toca viure, la bellesa efímera. Em referesc als focs d'artifici. Tenen una virtut que els fan molt moderns: són molt ràpids i per tant molt efímers, per tant molt més d'acord amb aquest sistema de valors actual basat amb l'usar i tirar. Però topen amb una sèrie d'inconvenients. El primer és la manca de tradició "a Europa Occidental són molt novells per desbancar la melíflua rosa" (de totes maneres, en aquestes contrades nostres que, per interessos polítics ens inventam una tradició o una diada, no seria un entrebanc massa difícil de superar, bastaria que entràs per l'ull dret a qualque polític borni); el segon inconvenient és el seu poc bucolisme, recordem que va acompanyat d'un renouot no sempre agradable, que a més fa plorar les criatures, per tant carreguen d'histèria els pares badocaires i, també, produeixen una desagradable fumassa i pudorota de pólvora; en tercer lloc i potser sigui el seu taló d'Aquil·les, s'assemblen massa a les promeses/projectes de certs polítics.

Supòs que aquest tercer inconvenient no el tengueren en compte els Fageda boys a l'hora de programar una coetada com a cloenda d'unes postisses i ecumèniques festes de la Mare de Déu de la Salut. Només observaren el caire positiu de l'assumpte. «Si per Sant Sebastià 300.000 persones els contemplaren, ara, just damunt les eleccions 300.000 ditades de mel ens vendrien, no cal estalviar-hi un duro, com anell al dit», degueren pensar.

Jo que els contemplava de lluny, des d'un turó foraviler, mirau com són les coses, enmig de la fumassa, ni que fos una rodella embogida i incontrolada, em va venir a distorsionar la mirada la imatge del meu caporal en Manolito Ferrer. Vaig recordar aquella carta que em va enviar on semblava que a partir d'ara, a partir del moment que ells assumien les competències d'educació tot, en aquest àmbit, serien ous de dos vermells. També ho foren, com un foc d'artifici les 35 mesures de xoc i l'enquesta famosa. Encara, just com passava abans, necessiten tres o quatre mesos per regularitzar les variacions d'una nòmina; les obres dels centres es fan amb la mateixa lentitud de sempre; al meu institut, hem de començar dia 21, hi ha una millora que encara només està embastada; al preescolar del meu fill, que també ha de ser ampliat, encara no han començat les obres. L'institut de Marratxí que, teòricament, ha de funcionar el setembre de 1999 encara és als més ignots llimbs...

També, ho són, com a focs d'artifici, els projectes d'en Matas de reduir sòl urbanitzable o la cacera que fan l'Antich team a la recerca de sòl desclassificable. A Marratxí, governat pel PSOE, s'ha perdut aquests darrers anys, l'oportunitat d'alliberar de l'asfalt i el ciment devers un milió de m2. Llàstima que la fal·lera els hagia arribat tan tard!

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris