algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 16°
17°

Els telèfons

El telèfon és un mitjà per a fomentar la comunicació i per a fondre les distàncies. També és una eina per a aïllar-nos, depèn de l'ús que se'n faci. Un telèfon pot ésser un entrebanc insalvable, quelcom semblant a la muralla xinesa. Fins i tot, aquell que pretén comunicar-se per telèfon infructuosament, pot patir un atac de telefonitis agut. Els símptomes d'aquesta malaltia solen presentar-se de sobte, sense que vénguin precedits per febre alta o dolors de qualsevol mena, i es manifesten a través d'estats creixents d'irritació o de violència. La persona afectada sent un formigueig a la sang, i a mesura que en resposta a la seva trucada escolta el característic tip-tip-tip de les línies ocupades, pot intentar mossegar l'auricular o pot llençar el telèfon contra la paret. Al llarg de dos matins vaig pretendre parlar amb una oficina pública, no gaire sol·licitada pels ciutadans. Així i tot, en veure que a primera hora el telèfon ja comunicava, em vaig posar bé amb Déu i vaig repetir la trucada, amb puntualitat alemanya, cada quinze minuts. Confiava tenir sort, però la meva planificada insistència va ésser inútil. Empès per la desesperança, el segon dia vaig demanar a informació de Telefònica si el número amb el qual jo pretenia parlar es trobava avariat; i, com és lògic, la senyora que em va atendre em va fer notar que el fet que aquella línia fos ocupada a tothora era senyal inequívoca del seu funcionament esplèndid. Efectivament, un coix no fa carreres, un cec no llegeix, i una línia telefònica rompuda no comunica sense parar. Passava que el funcionari encarregat de respondre al telèfon, l'emprava per parlar amb amics i coneguts, de coses no necessàriament relacionades amb la feina. Potser de com es prepara l'ànec amb taronja o de si per aquests temps els pescadors se'n fan un tip de treure llampugues. Així que després de dos matins de tossuda insistència, vaig començar a sentir els símptomes de la Telefonitis, i si em vaig salvar de passar un cap de setmana amb la camisa de força posada, va ésser perquè, en un rampell de lucidesa, em vaig fer la punyeta del telèfon i vaig sortir al carrer, a prendre l'aire. Un telèfon a la taula d'un funcionari que pateix incontinència verbal ens pot fer sentir, als ciutadans que necessitam comunicar amb aquell número, tota la soledat i la impotència del món. El telèfon no sols serveix per a comunicar, sinó també per a aïllar i, fins i tot, per a agredir. Depèn del canari, del mussol o de l'ase que ha de respondre la nostra trucada. Un horabaixa d'aquesta setmana passada, un amic meu marcà el número de la Fundació Pilar i Joan Miró. «Bona tarda, el senyor Aurelio Torrente?», va demanar. «No está "li va respondre una veu masculina, que arrossegava les paraules" se halla de vacaciones». Va insistir el ciutadà: «¿Qué día se incorpora?». I aleshores va produir-se un breu silenci. Finalment el funcionari va respondre: «Mire usted, es que tengo mucho trabajo y le tengo que colgar el teléfono». Quedà astorat, el meu amic. Se li va ocórrer dir: «Muchas gracias. Y muy amable, por no decir otra cosa». Però és molt possible que el funcionari ja no l'escoltàs. Al cap i a la fi, aquesta mena de gent saben que estan estalvis de l'agressivitat que provoquen. Per la línia telefònica circula la veu, no la mà. I encara que hi ha mulades que mereixen una galtada, no hi ha res a fer. És aleshores quan el ciutadà decent considera el telèfon com un còmplice de la multitud d'enemics anònims que tots tenim.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris